UNA ASSOCIACIÓ AMB TEMPS PER DAVANT

Fo

Fo

Anem sense el rellotge. Ens l’hem llevat perquè no el necessitem, com qui es trau el pantaló ajustat de la cintura, com qui es desfà el nus d’una corbata o es despassa l’últim botó de la camisa i respira alleujat... No necessitem rellotge. No necessitem controlar el temps o que el temps ens controle. El desem sobre la tauleta i, amb roba còmoda, amb un somriure sense dissimular, paladegem amb gust aquest moment. El temps és ara nostre i el tic tac el marquem nosaltres, cadascú de nosaltres, amb una consciència alegre de sentir-nos lliures per a omplir aquests espais d’oci amb allò que ens agrada fer. Ha nascut un nou col·lectiu al poble, l’associació cultural el Barranc, amb voluntat de viure el temps lliure sense el rellotge. I llancem alhora una revista que tindrà aquest nom «Sense el rellotge», dedicada a conéixer com viu l’oci el poble de Paiporta. Volem acostar-nos número darrere número als grups de persones que s’ajunten amb una il·lusió comuna. I ausades que ens dediquem a romanços! Qui es pense que Paiporta encara és un poble menut, no ha de consultar únicament el nombre de veïns o el traçat de carrers per canviar d’idea, sinó també la quantitat d’aficions, d’associacions i de col·lectius que poden fer de Paiporta un motor magnífic de creativitat i de participació ciutadana. Música, teatre, danses, esport, festes, tradicions, llibres, fotografia, excursionisme... Tot allò es pot trobar en l’esperit inquiet dels paiportins. Vivim en un poble tradicional i encara arrelat a l’Horta però també en un poble d’acollida, que s’ha fet gran. L’associació El barranc estem convençuts que hem de saber compaginar les dos realitats, i que un oci ric i associatiu és un bon trampolí per impulsar aquesta harmonia. Diumenge. Passege. M’acoste al carrer Jaume I, el Wallstreet financer de Paiporta, de la mà de la meua filla. Se sent un micròfon. Hi acudeix molta gent. Han tallat el carrer al trànsit, han muntat un cadafal i han llançat un camionet d’arena sobre l’asfalt. Encara falten per arribar els rectors, però gossos, gallines, pardalets engabiats, conills, un paó... ja estan a punt per a la desfilada a la placeta, a l’altra banda del pont vell. Davant d’ells l’estàtua de Sant Antoni del Porquet. Darrere, moltes cavalleries de Paiporta i de tota la contornada... Hi ha gent que li dedica el temps als cavalls. En una època de velocitats extremes, de dipòsits de gasolina, d’autovies i d’asfalt, encara hi ha qui es lleva el rellotge i acaricia dia a dia la crinera d’un cavall i passa un raspall per l’esquena, a una haca que fumeja després d’una passejada. El dia assenyalat, buscant els camins perduts de l’Horta, ixen els animals engalanats, enganxats a un carro. Vicent Tarazona, amic de la penya l’Arre se’ls coneix a tots i amb una estima profunda per la seua terra i la seua gent, amb un valencià vivíssim, va glossant les cavalleries, els arnesos, els tipus de carros, presenta les famílies... Ho viu tot amb passió i sense rellotge. Pel seu costat segueixen circulant periquitos, conillets, gossos falders, tortugues d’aigua i pares, mares, xiquets i tietes, que reben la benedicció de Sant Antoni. És només un exemple: La tradició del món de les haques, que sembla ja invisible, desfilant colze amb colze amb els «pets», les mascotes de cada casa. Una jota amb castanyoles, un encaix de boixets, una carambola a tres bandes, el rally de Dakar amb moto, la publicació d’un llibre, un assaig teatral que no acaba d’eixir bé, els compassos d’una marxa mora, la pintura d’un ninot de falla, un trombó de vares, l’esbòs d’un retrat a l’oli, els acords d’una guitarra, el partit del dissabte al Terrer, dos voluntaris aprenent valencià i compartint un café, una glopada d’orxata; una esmatxada de bàsquet, un poema a mig acabar, la pirueta d’una patinadora... Els meus amics Vicent i Juan Carlos teclegen Per a Elisa al piano una i altra volta; el meu amic Francesc reconeix refilets d’ocell per un camí tranquil, Anna sua al gimnàs, la clavariesa s’arregla la mantelleta; l’associació el Barranc se n’ha anat a caminar per Xàtiva; un veí del replà posa a punt la bicicleta; un altre, es calça les botes de muntanya; els colombaires miren un estol d’ales pintades que recorren el cel i les teulades... La canya del clarinet ja s’ha de canviar; Elies que canta, la banda que assaja, la filà que desfila, la fallera que es vist... Per a què continuar? Tots, sense rellotge. Si un grup de veïns de Paiporta hem posat en funcionament una altra associació és perquè tenim, al nostre torn, unes inquietuds que volem compartir amb tots els que vulgueu: ens agrada el patrimoni cultural de tots els valencians; ens agraden els llibres, ens agrada la tertúlia i conéixer persones que ens facen raonar. Ens estimem la llengua dels valencians i cada pam de terra de la nostra terra. Reivindiquem un poble net, ric d’esperit, desvetlat i feliç; un poble habitable, mesurat per les passes d’un caminant, amb places i carrers vius; un poble acollidor, tolerant, defensor de la seua tradició, de la seua cultura, de la seua llengua, i alhora amant de la diversitat del món que s’obri a la porta de casa. Aquesta serà la nostra divisa en les activitats que programem. Estem oberts a tots. Vos convidem a participar en les nostres activitats, o que vos feu socis al nostre costat. I compteu amb nosaltres si voleu que ens sumem als vostres projectes engrescadors. Un últim apunt: a El Barranc no partim de zero. Molts de nosaltres ja érem socis d’un altre col·lectiu que, desgraciadament, va anar perdent manxa fa alguns anys: Atzavara. Som hereus d’aquell esperit i d’aquelles maneres d’entendre el poble. És per això que a les pàgines següents entrevistem Teresa Boix, la que fou presidenta d’Atzavara. Amb tot el temps per davant: No tenim cap rellotge que ens controle. Antoni Torreño

Febrer 2009