Programa d'activitats març-juny 2010

Aquestes són les activitats previstes per part de l’associació per al segon trimestre de l’any i que, com és natural, poden tindre alguna variació.
• 16 abril. 22:30 hores al saló social del Poliesportiu de Paiporta. Un barranc de contes a càrrec de Félix
Albo.
• 30 abril. 20 hores al Rajolar. Xarrada sobre el procés de creació artística de Manuel Silvestre, autor de la serigrafi a editada per l’associació.

• 14 maig. 22:30 hores al saló social del Poliesportiu de Paiporta. Un barranc de contes a càrrec de Valentí Pinyot.
• 16 de maig. Excursió en autobús a Moixent (LaCostera).
• 22 maig. Un barranc en bicicleta: Excursió en bici al port de Catarroja i esmorzar d’allipebre.
• 28 maig. Presentació del llibre Deesses per nassos de Toni Torreño, lectura dramatitzada d’alguns textos amb la col·laboració de Numen Teatre.
• 6 juny. Un barranc en bicicleta: de Paiporta al Cabanyal i visita al barri, amb dinar inclòs.

• 11 juny. 22:30 hores al saló social del Poliesportiu de Paiporta. Un barranc de contes a càrrec de la narradora catalana Núria Urioz.
• 1 d’octubre. Concert de Pep Gimeno Botifarra a l’Auditori.

AMB BICI PER PAIPORTA

Les primeres pedalades d’un gran projecte de transport urbà

Per a un xiquet menut la bici és un joguet; per a un ciclista de carretera, un esport; per a turistes alternatius, una manera de viatjar meravellosa. I la bicicleta és això, sí. I també un mitjà de transport útil, cada volta més útil i necessari en les nostres societats urbanes. Al poble de Paiporta, també. La bona notícia és que cada vegada ho veu més clar tothom. Però calen més passos per revertir la inèrcia de pensar que els nostres carrers són «lògicament» del domini dels automòbils.
Un altre model és possible, i passa per rescatar la bicicleta del traster i traure-la al carrer per a desplaçar-nos habitualment en els nostres recorreguts curts. No és una utopia de quatre persones extremades; de fet mitja Europa ja usa la bici de manera habitual: un terç de les connexions urbanes i interurbanes entre un i cinc quilòmetres s’hi realitzen pedalejant...
Està demostrat que en aquestes distàncies la bicicleta és el transport més ràpid i eficaç de tots. Això sense esmentar els beneficis col•laterals que comporta, perquè aquest vehicle a més a més no llança ni un gram de CO2 a l’atmosfera, redueix la despesa d’energia, no comporta perills de circulació, és silenciosa, pot reduir la congestió de trànsit i dels aparcaments, i humanitza i millora així la qualitat dels espais públics; és també barata, ja que no utilitza més força motriu que la de les nostres cames i, finalment, és saludable i antiestressant. Experts afirmen que 30 minuts al dia de bicicleta redueix de manera efectiva el risc d’infart i combat l’obesitat.

Bikeporta
Paiporta i la comarca de l’Horta doncs necessiten apostar per la bicicleta. I ja hi ha iniciatives decidides en marxa. Són les primeres pedalades. Per exemple el préstec públic de bicicletes o els projectes de reactivar la xarxa de carrils bici.
Pel que fa a la primera iniciativa, i després del seu èxit en algunes ciutats com Barcelona amb el Bicing, la ciutat de València s’hi sumarà en breu i alguns pobles com ara Paiporta ens hi hem avançat. El Bikeporta (imagine que es pronuncia a l’anglesa per afavorir el joc de paraules però no sé a què trau tant de sucursalisme anglòfon) ha situat una flota d’unes desenes de bicicletes dures, distribuïdes de moment en sis punts per tota la població. Per a la regidora d’urbanisme, Isabel Chisbert, un objectiu principal de la iniciativa és «proporcionar una alternativa metro + bici a aquelles persones que acudeixen a treballar a alguna empresa ubicada al municipi; o a paiportins que es desplacen amb metro per a acudir al treball.» Això explica alguns dels punts de recollida en polígons industrials. A parer d’alguns veïns, tanmateix, Bikeporta s’ha oblidat precisament de la zona residencial L’Horta (els “pitufos”), la més allunyada del casc urbà, que un punt seria ideal per a una connexió ciclista amb l’estació.

Llums i ombres
Molts són escèptics respecte de la utilitat d’aquest servei, però ja n’hi ha registrats més de cent usuaris. En pobles com Aldaia, Xirivella, Alaquàs i Quart de Poblet el lloguer públic de bicicletes també és una realitat i està interconnectat, amb la qual cosa la utilitat del servei es multiplica. El model de Paiporta, en canvi, es restringeix a la nostra àrea urbana. «És un primer pas — assegura Isabel Chisbert— i deuen haver-hi solucions tècniques per fer compatibles diferents sistemes d’ancoratge en el futur.» Un problema més gros i descoratjador per als seus gestors és el vandalisme constant sobre les bicicletes. Espai, l’empresa encarregada del manteniment, sovint no dóna abast per posar a punt els desperfectes per les agressions gratuïtes a les bicis. Però els responsables d’urbanisme asseguren que Bikeporta és una aposta de futur per a l’ús de la bicicleta. Si és així, esperem que siga l’inici d’una gran campanya que orquestre la sensibilització i educació ciutadana d’aquest transport en el poble, la posada en marxa d’itineraris segurs (siga a través de vies ciclistes connectades, zones 30, ciclocarrers o carrers de prioritat invertida), la instal•lació d’aparcaments de bicicletes de forma generalitzada... Tot fórmules aplicades en altres municipis per arribar al que el col•lectiu ConBici anomena “la pacificació del trànsit”, val a dir que el trànsit s’acostume a la circulació prioritària i segura a peu i en bicicleta per les vies urbanes, com passa en moltes ciutats i municipis europeus.

la interconnexió de vies ciclistes
Darrerament la Mancomunitat de l’Horta Sud ha estudiat la necessitat d’interconnectar les vies ciclistes existents en els diversos municipis per així constituir una alternativa real a l’automòbil privat. A Paiporta ho tenim cru. Els carrils bici del poble responen a un disseny capritxós heretat de polítiques urbanístiques erràtiques del passat, que els fa aparéixer i desaparéixer igual com la marededéu d’Agres. Els escassos centenars de metres que responen al qualificatiu de «carril bici» al poble estan abandonats o es tallen bruscament, sense solució de continuïtat. Passa al ramal del bulevard Sud que tracta d’arribar al poble però desapareix de sobte en el polígon de l’alqueria de la Mina; passa al carrer Azorín, al costat de la tanca del polisportiu que acaba o bé en el solar d’aquell avort de Viñarock paiportí o bé contra uns contenidors a la porta del poli; passa al c/Josep Capuz, on s’estampa contra un paret de manera tan violenta com desapareix el mateix carrer (un altre desficaci del desenvolupament urbanístic del poble). Per tot arreu la mateixa seguida al terme. Isabel Chisbert assegura que l’actual govern municipal aposta per anar connectant els “trossos”, però que s’enfronten a problemes urbanístics de tota mena. Per exemple, hi tenen la intenció propera de refer voreres a la prolongació del c/ Jaume I cap a La Pasqualeta perquè hi passe un carril bici. I aclareix que «en la infraestructura del projecte del sector 2 no es va contemplar.»... Siga responsabilitat de qui siga: fer i desfer, la faena del matalafer.
De qualsevol manera, és il•lusionant que la injecció anticrisi del 1r pla E del govern central haja cristal•litzat al poble en una semipeatonalització de molts carrers del centre, amb senyalització especial alertant del pas de bicicletes; també que es plasme en paper la intenció de posar-nos al dia en vials ciclistes i en promoció de la bicicleta. Així, al reglament de Bikeporta es llig com a compromís del consistori: « S'ampliaran els carrils bici existents en el nostre terme municipal perquè els desplaçaments entre diferents punts de la població es puguen realitzar amb bicicleta per carrils adequats i/o diferenciats, de la mateixa manera es connectaran els carrils bici de Paiporta amb els existents i els que es pogueren crear en la nostra comarca». Amén. Esperem que els tècnics dissenyen un bon traçat de carrils ben connectats amb els camins del terme, l’estació, els centres educatius i els municipis veïns; i que la percepció de la bicicleta respecte dels altres vehicles també canvie. Al remat, potser la millor via ciclista siga la que no cal, perquè les condicions del trànsit i dels carrers permeten circular en bicicleta i a peu amb seguretat.

Una última assignatura pendent: la intermodalitat (bici+tren)
Queda un llarg camí per recórrer encara, però com afirma Imma Coscollà en la seua entrevista, alguns han d’anar per davant de la societat (l’escola, les institucions...) per tornar la credibilitat a un mitjà de transport tan eficaç. L’ultima assignatura pendent en aquest tema és l’anomenada “intermodalitat”, que supera amb escreix els límits de la localitat: La bicicleta i el ferrocarril han de poder combinar-se i compatibilitzar-se per als desplaçaments habituals. En el passat era així. Desgraciadament, sembla que les polítiques ferroviàries estan donant l’esquena a la bicicleta, per un mala interpretació del que anomenen la “modernització dels combois”.
Desapareixen els furgons; no es dissenyen espais als trens per al transport de bicicletes i s’hi restringeix més i més l’accés d’aquests vehicles. La Coordinadora en defensa de la bicicleta creu que és exigible i responsabilitat de les companyies ferroviàries disposar de condicions tècniques perquè l’equipatge voluminós (com ara una bicicleta) deixe de ser molest per als usuaris del tren. El transport sostenible ho necessita. La bicicleta i el ferrocarril són els mitjans de transport amb menys impacte ambiental. No poden estar divorciats.

LA UNIÓ CICLISTA PAIPORTA: passió sobre pedals

L’associació es va crear fa més de 25 anys quan es van unir dos clubs del poble: el Bici-club Paiporta i un altre grup de gent, la major part forastera. I és que aquests dos col•lectius organitzaven en el passat una cursa ciclista regional que puntuava en la Federació espanyola de ciclisme.
La Unió Ciclista Paiporta té un caràcter lúdic i esportiu alhora. L’associació hui en dia la formen unes seixanta persones. Som tots corredors aficionats de la bicicleta de carretera entre 16 i 80 anys. Alguns de nosaltres també correm en nivells nacionals o “ciclomaster”, en una franja d’edat entre 30 i 60 anys. Ens organitzem a través d’una Junta Directiva que programa les activitats de l’associació, que sempre giren al voltant de la bicicleta. La nostra activitat més destacada són les marxes i les excursions: un calendari d’eixides ciclistes per als dissabtes i als diumenges, que parteixen sempre a punta de dia des de l’Ateneu Musical.
A les eixides dels diumenges —entre febrer i octubre— es recorren entre 80 i 120 quilòmetres i s’hi programen rutes variades, sempre amb un cotxe d’assistència i seguint determinades regles esportives. En aquestes excursions puntuem l’assistència, de manera que la persona líder és aquella que ha participat en més excursions, no necessàriament la més ràpida.
Les altres eixides ciclistes (les dels dissabtes) ja no són puntuables segons el programa del diumenge. El calendari dels dissabtes és més “canyero” (es recorren entre 90 i 220 quilòmetres) i està enfocat per a aconseguir una bona preparació física i perquè els membres de l’associació que vulguen puguen acudir a altres cites importants (marxes esportives, memorials de ciclistes i curses d’àmbit regional o nacional...) N’hi ha fins i tot el repte esportiu d’alguns dels nostres associats de participar en curses tradicionals i llegendàries a França o a Itàlia.
Però no tot són esforços sublims. La penya ciclista organitza cada any una excursió de dos dies de duració per als socis i les seues famílies. Els socis i els aficionats fan un recorregut entre 150 i 200 quilòmetres i després es reuneixen tots i s’ho passen bé el cap de setmana.

I finalment també hem organitzat des de fa anys “El dia de la bicicleta” junt a l’Ajuntament de Paiporta, que sol fer-se el dia 9 d’octubre. El recorregut, totalment familiar i lúdic recorre tranquil•lament els carrers i camins del nostre terme.
Ja veieu, de qualsevol manera, a la Unió Ciclista Paiporta sempre partim de les possibilitats físiques de cada u: les seues facultats personals, l’entrenament seguit, la motivació, la il•lusió, la capacitat de sofriment de cada ciclista... I ser membre del club només requereix afició per la bicicleta i assumir l’autofinanciació de l’associació (quotes, loteries...). Tots nosaltres en qualsevol cas disfrutem, de la naturalesa que recorrem muntats sobre les bicicletes. El món de la bicicleta, a part de l’esport, és una manera de viure: desconnectar de la monotonia, descarregar estrés, conéixer gent, llocs i entorns.. sentir-te bé.

Antonio Sánchez Gascón
Vocal de la Junta directiva

VOLUNTARIS PAIPORTINS

Vaja per davant la dificultat de discriminar entre totes les activitats o les associacions no-lucratives del poble quines pertanyen al grup que fomenta el voluntarisme. De fet, si per voluntàries entenem aquelles persones que tenen la «voluntat» de dedicar un temps seu a millorar la xarxa social que ens envolta hauríem de plantejar-nos si qualssevol moviments associatius del poble (esportius, musicals, festius, culturals com el nostre Barranc, col•lectius d’AMPA de les escoles...) ja ho són, de voluntaris. També, amb aquest criteri, plataformes i gestores que dinamitzen la resposta social del poble podrien tindre vocació de voluntàries: els col•lectius Salvem el barranc, Antenes no, la gestora Interampa, la Plataforma per la convivència... I, per què no, també els partits polítics. ¿O no és cert —sobre el paper— que aquell que es dedica a la política ho fa amb una vocació de servei a la comunitat? El descrèdit que pateix últimament la classe política arran dels casos flagrants de corrupció deuen alçar ampolles entre alguns dels que lligen aquestes línies, però cal pensar que, siga com siga, hi ha molta política de base que es fa des de la voluntat de servei desinteressat a la comunitat... De tota manera, ja veieu que cal acotar una mica les coses.
Reservarem la categoria de “voluntàries” ací a aquelles persones o col•lectius del poble que es proposen ajudar directament unes altres persones o altres comunitats; les quals tenen una cara i una mirada, o una preocupació comunitària concreta en algun racó del món. Aquests serien els casos destacats en aquesta revista: APAHU ofereix l’acollida de xiquets del Sàhara o de Kosovo, es compromet a millorar la salut i les seqüeles amb què la guerra els ha marcat, i gestiona la tramesa de queviures als campaments saharauis en caravanes solidàries; o els voluntaris lingüístics, que fan que mares i pares d’una escola aprenguen el valencià que estudien els seus fills...
Però n’hi ha més, d’associacions de vocació “voluntària” al poble:
Protecció Civil porta 15 anys realitzant cursos de primers auxilis, control d’actuació en activitats massives, regulació del tràfic... i actuant desinteressadament quan la corporació municipal els necessita. El poble comptem, a hores d’ara, amb un grup de voluntaris preparats de Protecció Civil de més de 30 persones.
ALDIS Paiporta ajuda els discapacitats i les famílies que tenen al seu càrrec algun membre amb necessitats especials. L’associació, amb l’ajuda de 18 voluntaris (segons es desprén de la seua pàgina web), tracten d’inserir-los en el món laboral a través de tallers d’ocupació i últimament projecten una «residència tutelada».
El grup scout Gaia, a la parròquia de Sant Ramon, o els Juniors de l’església de Sant Jordi són associacions juvenils que duen a terme les seues activitats educatives, festives, catequistes, excursionistes o mediambientals... només gràcies al voluntarisme de joves instructors. Dos xiquetes, veïnes del replanell de ma casa, acudeixen al grup scout Gaia i em consta que hi van encantades. I l’altre dia, Ignacio Zurano, involucrat en el moviment Junior, m’escrivia: «El Centre Junior Sant Jordi compta amb el treball voluntari i el compromís de 13 educadors, que s'encarreguen d'organitzar i dur a terme activitats educatives, lúdiques, i celebracions, no sols per als més de 60 xiquets i adolescents que acull, sinó també, des de l'any passat, per al grup de famílies.»
Hi ha, finalment, una seu d’AESCO (associació Amèrica–Espanya solidària) a Paiporta, que treballa amb a la integració social dels nouvinguts, sobretot de procedència colombiana. I l’Associació Perenne Solidària, també amb una base a Paiporta, dedica el seu esforç altruista a escolaritzar xiquets al Perú i, últimament, construir-los escoles.
Segur que s’escapen voluntats i voluntarismes en aquest article. L’important de qualsevol manera és ressaltar ara i ací, que hi ha associacions de compromís al poble i que s’hi pot col•laborar.

Entrevista a Yolanda Chábarri, Fina Picazo i Marian Zorrilla, gestores d’APAHU

«El contacte amb els xiquets i les seues cultures ens ha enriquit moltíssim com a persones»
Entrevista a Yolanda Chábarri, Fina Picazo i Marian Zorrilla, gestores d’APAHU

Yolanda ja ens esperava quan vam picar a la porta de la seu de l’Associació Paiporta Humanitària al carrer Ausiàs March. Ella mateixa va telefonar a Fina per informar-li que ja havíem arribat, i acudí de seguida. Més tard, quan degué acabar de treballar, aparegué Marian, que s’uní a la conversació. En aquell moment ja estàvem en un ambient ben distés després de superar algunes reserves inicials. No ens coneixíem però allò no va ser cap obstacle: El calor humà que desprenen les tres juntes ja parla de la força i l’energia amb què escometen els seus projectes.
Elles es consideren apolítiques, però en realitat, el que volen, és preservar amb zel la seua independència, i lliurar-la d’interessos partidistes, perquè de fet estan ben compromeses i prompte viatjaran a Madrid a manifestar-se per demanar la dignitat i la independència del poble saharaui i no dubtaran a denunciar la injustícia i les causes que han portat els més desfavorits dels pobles (els xiquets) a patir les gravíssimes conseqüències de les guerres.

ENTREVISTADORS: JOSEP FUSTER i ANTONI TORREÑO

Com va nàixer APAHU?
Unes famílies vam decidir muntar l’associació després de la primera acollida de xiquets saharauis que es féu a Paiporta l’any 1996. Aquell any va ser l’ajuntament el que gestionà la vinguda de 25 xiquets i xiquetes. Fou una experiència meravellosa i volíem assegurar-nos que tindria continuïtat; per això algunes famílies decidírem associar-nos en APAHU (Associació Paiporta Humanitària).
I des d’aleshores heu mantingut l’intercanvi humanitari amb el poble saharaui?
Sí. Encara que algun any deixaren de vindre perquè ens centràrem més en l’atenció de les seqüeles de guerra en els xiquets de Kosovo; però hem mantingut l’acollida de xiquets del Sàhara tots aquests anys. Hi hagué un any, el 1999, que vam arribar a combinar tres programes d’ajuda i acollida al mateix temps: el Sàhara, Bòsnia i Kosovo. I a Paiporta hem arribat a acollir en famílies fins a 97 menuts.

Tot això, a soles Apahu?
Bàsicament sí, en els programes amb Bòsnia i Kosovo. Però Apahu està federada amb les associacions de solidaritat amb el poble saharaui de la Comunitat Valenciana. Siga com siga, la gestió de les famílies que acullen, l’arreplega de fons per als viatges i despeses de visats, els monitors, el seguiment de l’acollida... tot és cosa nostra.
Quantes persones sou Apahu?
Socis en serem uns 120 a Paiporta, però a la gestora treballem continuadament unes 15 persones i nosaltres tres sempre estem en tot. Contem també amb moltes famílies cooperants. Trobar famílies d’acollida no és problema. És més complicat tindre fons suficients per portar tots els xiquets que voldríem. Els nostres recursos són limitats.
Quins són aquests recursos?
Les quotes dels socis, les subvencions de l’ajuntament i un fum d’iniciatives per recaptar diners que sempre tenen molt bon suport en el poble: rifes, loteria, desfilades de moda... Al final, hem de jugar cada temporada amb els diners que hem pogut arreplegar, que no són molts si penseu que els bitllets d’avió tenen un cost elevat.
I, per exemple, què vénen a fer els xiquets del Sàhara a Paiporta?
L’acollida es fa durant els mesos d’estiu i és bàsicament assistencial. Mèdica. Tenim un concert amb la conselleria de sanitat per fer un seguiment de cada xiquet. En eixe sentit és magnífica la col•laboració del centre de salut de Paiporta (de 10), i també d’alguns metges del poble. Després, en les famílies, els xiquets fan les activitats de cada casa i coneixen la nostra manera de viure, que és un model cultural que en tornar, contrastaran amb la seua cultura...
També segueix el mateix patró el programa amb Bòsnia o Kosovo?
Sí. Especialment per a ells, l’assistència sanitària és primordial, però no els portem específicament en estiu sinó al llarg de l’any. Els xiquets, primer bosnis i després kosovars, vingueren i segueixen venint a Paiporta perquè eren i són víctimes directes de les guerres o de les postguerres en els seus països. Per exemple, Nisi i Sabine, que han estat en les nostres famílies, necessitaven intervencions quirúrgiques importants per a poder continuar una vida normal allí... I quan el metge els dóna l’alta, tornen amb les seues famílies.

Els vincles afectius que es creen entre les famílies dels xiquets i les vostres deuen ser molt forts...
Fortíssims. I duradors. Els pares dels menuts ens estan immensament agraïts per l’atenció que els donem, però és que les nostres famílies també han crescut i han aprés a conviure amb aquests xiquets d’una altra cultura. El contacte ens ha enriquit molt com a persones, a nosaltres també. I està clar que hem fet llaços sentimentals difícils de trencar. Per exemple a mi (Yolanda Chábarri) avui m’ha telefonat Sabine per a felicitar-me pel meu aniversari i per a recordar-me agraïda que també era l’aniversari de la seua primera intervenció quirúrgica per la qual estava tan agraïda... Per tot això, al remat, l’acollida és una experiència personal tan positiva. Això a part de la vessant solidària primera, que ens justifica.
I no heu visitat vosaltres el seu país?
Sí. Nosaltres tres sí. Hem estat a Kosovo, i Yolanda coneix també els campaments de refugiats saharauis. Ja vos podeu imaginar el tracte generós i absolutament acollidor que ens han dispensat. Si nosaltres ens considerem generosos pel que fem, s’ha d’estar allí per veure com estan disposades aquelles famílies a donar fins i tot allò que no tenen, per respondre amb gratitud a la nostra dedicació. No ens oblidarem mai els uns dels altres.
Quins projectes teniu de cara al futur?
L’acollida de xiquets del poble kosovar continua; i seguim totes les iniciatives de la federació d’ajuda al Sàhara. Ja estem preparant la pròxima caravana humanitària als campaments de refugiats de Tinduf; a meitat de novembre anirem a Madrid a una gran manifestació que demana solucions i independència per al poble saharaui; i APAHU tenim l’orgull d’haver fet amb voluntaris un documental «No mires hacia otro lado», que explica com funcionen les caravanes d’ajuda humanitària, des que es posa en marxa l’ajuda fins que arriba a la seua destinació. Creiem que està molt ben fet: conten la “història”, amb una gran sensibilitat, dos xiquetes narradores, una de la cultura saharaui, i una altra de la nostra. Aquest documental es presentà amb gran èxit a l’auditori de Paiporta el passat octubre i pensem repartir-ne més de 600 còpies per totes les associacions pro-Sàhara.
És important el que feu?
Així ho creiem nosaltres. A vegades algú ens tira en cara que busquem tan lluny les persones a què ajudar, tenint al voltant gent també necessitada. Però bé, ací també hi ha organismes públics i privats per a cobrir les necessitats assistencials dels desfavorits que hi ha més a la vora. Aquells països estan desfets. Nosaltres no arribem a combatre directament les causes d’aquella situació i aquelles injustícies perquè no podem, però el nostre model humanitari assenta les bases per a una convivència dels pobles regida per la solidaritat i els valors humans democràtics i de llibertat.

COS MORTAL PAIPORTÍ

COS MORTAL PAIPORTÍ
(Aquest poema —recitat en la presentació de l’associació— és un plagi estructural del poema
Cos Mortal de Vicent Andrés Estellés, inclòs en el seu Llibre de meravelles).
La séquia de Favara, Faitanar, Alqueria de la Mina, la Sénia,
Rajolar, Pont vell, Pont nou, Passarel·la, Barranc i Convent,
Casota, La Font, Tarongers, L’Horta, la Plaça del Xúquer,
Albal, Catarroja, Torrent, Alfafar, Sedaví, València,
El camí vell de Picassent, la carretera de Picanya i la de Benetússer,
El Camí de Benlloch, el Camí de mal pas,
L’avinguda del Montgó, el carrer del Penyagolosa,
El Garbí, la serra d’Aitana i de Mariola, la Serra Perenxissa
Tapissers, Fusters, Ferrers, Arts gràfiques, Indústria,
Carrer d’Ausiàs March, de Lluís Vives, d’Almela, Poeta Llorente,
Cervantes, Machado, Lorca, Azorín, Miró, Blasco Ibáñez,
Pintor Sorolla, Mariano Benlliure i Josep Segrelles;
Mestre Serrano, Maximilià Tous, plaça Joaquim Rodrigo,
Iturbi, Chapí, el músic Prats i Tarazona i la banda Primitiva;
Mestra Joana, Mestre Palau, Metge Peset
Jaume I, El Palleter, la mare de Déu dels Desemparats,
Santa Anna, Sant Donís, Sant Roc, Sant Vicent,
El passatge de Sant Jord i el carrer de Sant Jordi,
Sant Ramon, Sant Antoni, Sant Pasqual i Sant Francesc;
Pau, Porvenir, Independència, Senyera,
Nou d’octubre, Primer de Maig, el carrer de la Constitució,
I la plaça del País Val..., o siga i perdonen...: la plaça de l’Església.

PAIPORTA: LLIBRES, LLIBRETERS, ESCRIPTORS, IL·LUSTRADORS, EDITORS, DISTRIBUÏDORS, LECTORS… UNA CRUÏLLA DE CAMINS.

PAIPORTA: LLIBRES, LLIBRETERS, ESCRIPTORS, IL·LUSTRADORS, EDITORS, DISTRIBUÏDORS, LECTORS… UNA CRUÏLLA DE CAMINS.
Aparentment res no fa pensar que el tragí de cada dia als carrers i places del poble amague la dedicació al llibre de tantes persones que van nàixer a Paiporta, que hi van viure un temps o que, nous paiportins, ens hi hem fet la casa perquè hem vingut a quedar-nos ací. De tots aquests vull parlar. Dins de cada llar, atresorem unes bones prestatgeries atapeïdes de llibres que ja no caben, i a allò anomenem «la nostra biblioteca». Molts tenim una butaca al costat d’un flexo que ens abraça i ens bressola quan ens hi deixem caure amb un llibre obert. Alguns tenim una taula d’estudi on dibuixem escenes que il·lustren les històries que llegim; uns altres, un escriptori amb la ploma oberta i el full en blanc, o el teclat nerviós i la pantalla, per transformar en literatura el nervi que ens bull al cap. Uns pocs estan decidint quins llibres publicaran o portaran a impremta; a uns altres pocs els deu preocupar on guardaran tant de llibre que es publica; Glòria Mañas, la nostra llibretera, triarà entre els seus llibres quins exposarà a la vitrina i els expositors, i els bibliotecaris planejaran com augmentararan el fons bibliogràfic del poble.... I tots, lectors i lectores, haurem de decidir periòdicament quin llibre encetarem quan acabem el que tenim entre les mans. Som la Paiporta dels llibres, una teranyina subtil que traça un camí de complicitats compartides, que esclata cada vegada que obrim un llibre i comencem a llegir: això era i no era...
Això és un poble, Paiporta, amb una muntonada de lectores i lectors, que té una de les llibreries més emblemàtiques de la comarca de l’Horta (La Moixaranga); que rep en el seu terme dos cases editorials valencianes importants: (Tàndem i Denes); una distribuïdora de les més prestigioses (de Juan Antonio Morcillo); una biblioteca en expansió, un grapat d’escriptors il·lusionats, uns quants il·lustradors i un premi de creació poètica que ja porta 6 edicions però que, ai las!, no es convoca des de fa dos anys... Fem un repàs dels protagonistes tot esperant que ningú no es trobe a faltar.

Rosa Serrano, paiportina de socarrel, ha estat mestra, bibliotecària, l’editora de Tàndem —des d’on ha rescatat la narrativa del nostre Enric Valor— i és també una prolífica autora de relats per a lectors de totes les edats,...En paraules d’ella es pot nadar “en moltes aigües d’una mateixa mar: la literatura”. A la biblioteca trobareu bona cosa de llibres de Rosa (a vegades amagada sota el pseudònim de Blanca Cassany) i de l’editorial que dirigeix.
Hi ha un grupet d’escriptors paiportins que han dedicat esforços a la publicació de llibres d’investigació comarcal. És el cas d’Amàlia Alba o de l’obra coral L’Horta Sud–Geografia física d’Àngels Jiménez, Àngels Codonyer, Simon Fos i Santiago Martínez. Cadascú des de la seua especialitat (geografia, botànica o bioconstrucció), aquests escriptors comparteixen una estima profunda per la nostra geografia cultural. L’objectiu d’aquest llibre didàctic és «sensibilitzar a la gent de la comarca (i ací estem els paiportins) pels espais propis naturals a través d’una bona educació ambiental».
Esmentem també el periodista Pascual Serrano. Des del seu compromís constant per la justícia social dels pobles i per l’ètica periodística ha publicat mitja dotzena de llibres d’assaig, que sempre parteixen de la seua experiència. L’últim, Desinformación. Cómo los medios ocultan el mundo, acaba de publicar-se.

La història local de Paiporta, encara que modesta al costat de les grans cròniques de la pròxima ciutat de València, també ha merescut la mirada curiosa i enamorada d’alguns dels nostres veïns, plasmada en alguns llibres que es poden trobar en el fons local de la Biblioteca. Vicent Dasí s’ha acostat al nostre passat i als documents notarials de l’històric convent de Paiporta; Jose Mirabet als noms dels carrers del poble, i l’actual cronista local, Joan Oliver, ha publicat alguns grans volums en què hi ha estudis molt interessants referents a la història de Paiporta, als costums i tradicions del poble, als malnoms, a algunes associacions culturals i festives o a l’arquitectura (l’església de Sant Jordi, les ceberes...).

Però tornem a la literatura. Encara em resta per fer esment d’un grapat d’escriptors que no nasqueren al poble però que hi van viure o encara hi viuen. Per exemple molts recordem Antonio Cabrera (filòsof, professor i un reconegut poeta de la literatura castellana) quan vivia a la plaça de la Sénia. Ací cresqueren els seus fills i part de la seua obra poètica, d’una cadència precisa i musical en què l’home es pensa sovint a través de la natura que l’envolta.
A Paiporta viu Luís Romero Sánchez-Cutillas, fill de l’entranyable Carmelina, el qual escriu una narrativa acurada i sovint ben guardonada. A la biblioteca municipal trobareu quatre volums de la seua obra, per exemple, les seues últimes novel·les: El daguerrotipo i Cartas muertas. També Antoni Signes, que escriu des de la reflexió els viatges de la seua vida: Crònica d’un viatjant i, últimament ¿Por qué nos salimos?, un recorregut per l’evolució interior dels sacerdots que es van secularitzar en temps difícils, com va ser el seu cas quan va seguir el l’anhel profund de ser i fer feliç en una Paiporta ben “terrenal”.
El jove Andrés Jiménez s’ha estrenat en la publicació de narrativa amb Cuentos y artículos mundanos. Antonio Picazo —arquitecte, vinicultor, saxofonista i ara també escriptor— ha “construït” un llibre sobre el llenguatge de la música amb l’esperit de l’arquitecte innovador (Del tono al tritono) on proposa, de manera molt didàctica, una nova notació musical. I a Josep Fuster, una de les plomes importants de Sense el rellotge, li han premiat recentment a la vila de Teulada pel recull de relats Lògica primordial, que es publicarà a la tardor.
I encara cal que faça esment al projecte Camacuc de Joan Escrivà, un altre veí de Paiporta, que és alhora un incombustible dinamitzador de la cultura valenciana entre els més menuts. Porta endavant des de fa dècades la revista d’historietes gràfiques CAMACUC per a xiquets i xiquetes; i, des d’edicions Camacuc, ha promogut la publicació de molts llibres per a joves i xiquets, entre els quals es troben alguns de collita pròpia. I deixeu-me que, al tall de parlar d’aquest “tebeo” tan nostre, faça un giravolt per recordar que els llibres, sobretot els infantils i juvenils, també s’il·lustren, i que d’il·lustradors també en tenim: Fina Ciscar, “Conina” de malnom familiar, ha dibuixat llibres infantils d’edicions del Bullent i també tenim al poble Juan José Tornero i Antoni Laveda, el qual ha il·lustrat un grapat de llibres per a Bromera i Bullent.



I ja per acabar, hi ha un servidor, Antoni Torreño, que escriu igualment; però la modèstia m’invita a no dir-ne res. Només indicaré que, com que tinc la sort de ser amic de la bibliotecària, aquest fet m’assegura que el fons local guardarà sempre la meua “obra completa”.
Au, paiportins i paiportines: a llegir, a escriure, a dibuixar, a imaginar...!
Antoni Torreño