Entrevista a Imma Coscollà, mestra del CP Jaume I i promotora de la bicicleta

«En temes com l’ús de la bicicleta, l’escola ha d’anar per davant de la societat»
Entrevista a Imma Coscollà, mestra del CP Jaume I i promotora de la bicicleta

Imma està duent a terme enguany un programa per a 6é de Primària d’aprenentatge i convivència basat en l’ús de la bicicleta i ja projecta per al curs vinent una setmana de la mobilitat sostenible: «A l’escola en dues rodes.»

Acudim a la seua escola un dia laborable uns minuts després de les 5 de la vesprada. El seu despatx és encara ple de mestres i d’algun alumne que els pares no han arreplegat encara. Una àmplia finestra deixa passar la llum i s’hi poden observar tot de cartells, calendaris, retallables i una malafí d’objectes que omplin les parets i les taules. Imma ens invita a passar mentre acaba d’enllestir els últims assumptes amb pares, alumnes i companys. Vora les cinc i vint la tranquil•litat s’ensenyoreix del local i comencem l’entrevista. Imma és valenta: s’havia negat en redó a conéixer abans les nostres preguntes. Volia una entrevista fresca, i ella està habituada al debat i al raonament ràpid, filant sempre un discurs ben moblat d’idees i valors.

Imma, és una alternativa sostenible la bicicleta?
No és una alternativa, és l’alternativa en espais urbans. No contamina i, a més, ofereix altres coses que els altres mitjans de transport no poden, com per exemple la relació amb l’entorn en què et trasllades. Jo quan vinc a escola en bici salude més gent, puc gaudir del paisatge i, lògicament, vaig més ràpid que caminant. És una alternativa que no contamina, que et fa gaudir del paisatge, que en espais urbans i intracomarcals et permet una velocitat molt acceptable i que, a més, t’obliga a tindre cura dels llocs per on passes, cosa que no passa quan vas en cotxe. Això no vol dir que rebutge el cotxe: en la majoria de circumstàncies és tan absurd anar a Alacant en bici com en avió.
Per què amb el clima que tenim i vivint en una plana no s’usa més la bici i en canvi sí que es fa en països europeus amb condicions més adverses?
Per una part perquè s’ha perdut el costum que hi havia d’anar en bici i per una falsa idea de progrés i comoditat. També hi ha la falta de voluntat política dels governs, de tot tipus, que hem tingut i que mai no van apostar per convertir-la en un mitjà de transport. Ara sembla que tímidament es comença a fer. Confiem que siga una aposta seriosa de futur i no només un tema rendible políticament.
Aleshores, el servei Bikeporta?
Sí va de bo, és l’inici d’un camí, no el final. Si no fóra un “principi” seria una presa de pèl. A partir d’aquesta iniciativa cal després fer més carrils i connectar-los amb els pobles del voltant: carrers prioritaris per a bicis, fomentar l’ús ciclista per a transport, difondre l’educació vial per fer compatible la bicicleta amb la resta del transport... Si no és així ¿significaria que l’Ajuntament et demana que uses la bici de manera no-segura?
Què és per a tu la bicicleta?
És un mitjà de transport: Quan no fa fred i el temps ho permet vinc a l’escola en bici des de Sant Marcel•lí. També és un instrument magnífic de viure l’oci. Però no, almenys per a mi, un esport entés com a cursa o competitivitat. Al contrari, m’agrada el sentit lúdic associat a la bici que ha crescut molt en els últims anys. I és que una excursió amb bici permet recórrer distàncies més llargues que caminant i gaudeixes del paisatge d’igual manera. També és ideal per a connectar i cohesionar grups. La bici és una eina que em fa estar en forma, em trasllada i em permet mantindre relacions amb l’entorn.
Però també implica riscos...
Sí, però hi ha massa alarmisme i, moltes vegades, exagerat. També és perillós anar en moto o en cotxe o caminant. Mireu, primer hem d’aprendre a protegir-nos. I per altra banda en els últims anys, a València per exemple, s’han fet molts quilòmetres de carril bici, cosa que rebaixa el perill. La realitat és que ara hi ha més seguretat perquè cada vegada hi ha millors condicions i una major consciència ciutadana. Als anys quaranta, amb poquíssims cotxes, la bici no era perillosa i, no ho oblidem, era el transport més comú en pobles i ciutats.
La gent respecta els carrils bici?
Molt a poc a poc. Al meu barri (Sant Marcel•lí) després que feren el carril començaren a circular-hi algunes bicis, poques, i la gent s’hi ha acostumat. Ara ningú no se sorprén de veure una bicicleta pel carril i els vianants ja no l’ocupen.
Aleshores la percepció de la bici com a transport està canviant...
Sí, a la zona universitària, per exemple, el canvi és radical i la bici s’usa molt. No és que hi haja més bicis que cotxes però sí una quantitat ben visible de ciclistes. També ha augmentat la quantitat de bicis plegables, que són ideals per a ciutat i que es poden pujar a casa sense dificultat. Això fa que algun dels impediments típics com on deixar la bici desapareguen.

Per què la gent no s’anima més?
Perquè es magnifica el perill i també s’exagera la forma física necessària. Per recórrer la ciutat o el poble, qualsevol pot utilitzar la bici sense a penes esforç. I arribes abans als llocs. Una altra cosa són les rutes cicloturistes que sí que demanen un cert entrenament. Però bé, per animar a usar la bici el que millor funciona és l’efecte contagi, un dia veus la perruquera, un altre dia el veí del quart... Va a poc a poc, però va. La bici no és ja un signe de falta de recursos com era potser en el passat: cada vegada més és sinònim d’un estil de vida urbà, de relació amb l’entorn més humà, de més cultura.
L’escola hi hauria de fer alguna cosa?
Quan veus que augmenten les infrastructures, les mesures de seguretat, les prestacions de les bicicletes (més bones, més lleugeres, plegables), la sensibilització dels que no són ciclistes... En suma quan veus que les condicions d’ús de la bici han millorat és ja el torn de l’escola. Fins i tot diria que en temes com l’ús de la bicicleta, que potencia valors com l’ecologisme i la sostenibilitat, l’escola ha d’anar per davant de la societat.
Demanaries a les famílies que els alumnes acudiren en bici a escola?
No, l’escola no pot demanar això als pares de moment, sense més. Cal una campanya de sensibilització gran a nivell general. Els nanos no tenen costum d’usar la bici com a transport sinó per a jugar. Això i la percepció de les bicis que tenen els cotxes, que ha de canviar també. Se m’ocorre que calen mesures de protecció puntuals amb la policia municipal, el disseny d’itineraris ciclistes (carrils bici, carrers prioritaris...). Una aposta decidida de l’ajuntament, vaja. I que conste que sí que estaria bé que vingueren en bici. Com podria fer-se ara? Acompanyats dels pares, també en bici, que els ensenyarien dia a dia les normes de circulació i els alertarien contínuament de la seguretat i la protecció necessàries.

I l’escola hi pot contribuir?
Sí que pot. Amb la bici es pot treballar l’educació vial, el respecte mediambiental, l’organització d’itineraris o el coneixement de l’entorn... De fet al CP Jaume I hem fet alguna eixida acompanyats de pares i mares. La bicicleta és una eina que pot cohesionar molt un grup. Una eixida escolar amb bici és una activitat “potent”, o siga que permet aprendre sobre allò que vius.

Imma Coscollà no ho pot amagar ni ho pretén: és una apassionada de la bicicleta i porta la professió de mestra en la sang.

Entrevista a Yolanda Chábarri, Fina Picazo i Marian Zorrilla, gestores d’APAHU

«El contacte amb els xiquets i les seues cultures ens ha enriquit moltíssim com a persones»
Entrevista a Yolanda Chábarri, Fina Picazo i Marian Zorrilla, gestores d’APAHU

Yolanda ja ens esperava quan vam picar a la porta de la seu de l’Associació Paiporta Humanitària al carrer Ausiàs March. Ella mateixa va telefonar a Fina per informar-li que ja havíem arribat, i acudí de seguida. Més tard, quan degué acabar de treballar, aparegué Marian, que s’uní a la conversació. En aquell moment ja estàvem en un ambient ben distés després de superar algunes reserves inicials. No ens coneixíem però allò no va ser cap obstacle: El calor humà que desprenen les tres juntes ja parla de la força i l’energia amb què escometen els seus projectes.
Elles es consideren apolítiques, però en realitat, el que volen, és preservar amb zel la seua independència, i lliurar-la d’interessos partidistes, perquè de fet estan ben compromeses i prompte viatjaran a Madrid a manifestar-se per demanar la dignitat i la independència del poble saharaui i no dubtaran a denunciar la injustícia i les causes que han portat els més desfavorits dels pobles (els xiquets) a patir les gravíssimes conseqüències de les guerres.

ENTREVISTADORS: JOSEP FUSTER i ANTONI TORREÑO

Com va nàixer APAHU?
Unes famílies vam decidir muntar l’associació després de la primera acollida de xiquets saharauis que es féu a Paiporta l’any 1996. Aquell any va ser l’ajuntament el que gestionà la vinguda de 25 xiquets i xiquetes. Fou una experiència meravellosa i volíem assegurar-nos que tindria continuïtat; per això algunes famílies decidírem associar-nos en APAHU (Associació Paiporta Humanitària).
I des d’aleshores heu mantingut l’intercanvi humanitari amb el poble saharaui?
Sí. Encara que algun any deixaren de vindre perquè ens centràrem més en l’atenció de les seqüeles de guerra en els xiquets de Kosovo; però hem mantingut l’acollida de xiquets del Sàhara tots aquests anys. Hi hagué un any, el 1999, que vam arribar a combinar tres programes d’ajuda i acollida al mateix temps: el Sàhara, Bòsnia i Kosovo. I a Paiporta hem arribat a acollir en famílies fins a 97 menuts.

Tot això, a soles Apahu?
Bàsicament sí, en els programes amb Bòsnia i Kosovo. Però Apahu està federada amb les associacions de solidaritat amb el poble saharaui de la Comunitat Valenciana. Siga com siga, la gestió de les famílies que acullen, l’arreplega de fons per als viatges i despeses de visats, els monitors, el seguiment de l’acollida... tot és cosa nostra.
Quantes persones sou Apahu?
Socis en serem uns 120 a Paiporta, però a la gestora treballem continuadament unes 15 persones i nosaltres tres sempre estem en tot. Contem també amb moltes famílies cooperants. Trobar famílies d’acollida no és problema. És més complicat tindre fons suficients per portar tots els xiquets que voldríem. Els nostres recursos són limitats.
Quins són aquests recursos?
Les quotes dels socis, les subvencions de l’ajuntament i un fum d’iniciatives per recaptar diners que sempre tenen molt bon suport en el poble: rifes, loteria, desfilades de moda... Al final, hem de jugar cada temporada amb els diners que hem pogut arreplegar, que no són molts si penseu que els bitllets d’avió tenen un cost elevat.
I, per exemple, què vénen a fer els xiquets del Sàhara a Paiporta?
L’acollida es fa durant els mesos d’estiu i és bàsicament assistencial. Mèdica. Tenim un concert amb la conselleria de sanitat per fer un seguiment de cada xiquet. En eixe sentit és magnífica la col•laboració del centre de salut de Paiporta (de 10), i també d’alguns metges del poble. Després, en les famílies, els xiquets fan les activitats de cada casa i coneixen la nostra manera de viure, que és un model cultural que en tornar, contrastaran amb la seua cultura...
També segueix el mateix patró el programa amb Bòsnia o Kosovo?
Sí. Especialment per a ells, l’assistència sanitària és primordial, però no els portem específicament en estiu sinó al llarg de l’any. Els xiquets, primer bosnis i després kosovars, vingueren i segueixen venint a Paiporta perquè eren i són víctimes directes de les guerres o de les postguerres en els seus països. Per exemple, Nisi i Sabine, que han estat en les nostres famílies, necessitaven intervencions quirúrgiques importants per a poder continuar una vida normal allí... I quan el metge els dóna l’alta, tornen amb les seues famílies.

Els vincles afectius que es creen entre les famílies dels xiquets i les vostres deuen ser molt forts...
Fortíssims. I duradors. Els pares dels menuts ens estan immensament agraïts per l’atenció que els donem, però és que les nostres famílies també han crescut i han aprés a conviure amb aquests xiquets d’una altra cultura. El contacte ens ha enriquit molt com a persones, a nosaltres també. I està clar que hem fet llaços sentimentals difícils de trencar. Per exemple a mi (Yolanda Chábarri) avui m’ha telefonat Sabine per a felicitar-me pel meu aniversari i per a recordar-me agraïda que també era l’aniversari de la seua primera intervenció quirúrgica per la qual estava tan agraïda... Per tot això, al remat, l’acollida és una experiència personal tan positiva. Això a part de la vessant solidària primera, que ens justifica.
I no heu visitat vosaltres el seu país?
Sí. Nosaltres tres sí. Hem estat a Kosovo, i Yolanda coneix també els campaments de refugiats saharauis. Ja vos podeu imaginar el tracte generós i absolutament acollidor que ens han dispensat. Si nosaltres ens considerem generosos pel que fem, s’ha d’estar allí per veure com estan disposades aquelles famílies a donar fins i tot allò que no tenen, per respondre amb gratitud a la nostra dedicació. No ens oblidarem mai els uns dels altres.
Quins projectes teniu de cara al futur?
L’acollida de xiquets del poble kosovar continua; i seguim totes les iniciatives de la federació d’ajuda al Sàhara. Ja estem preparant la pròxima caravana humanitària als campaments de refugiats de Tinduf; a meitat de novembre anirem a Madrid a una gran manifestació que demana solucions i independència per al poble saharaui; i APAHU tenim l’orgull d’haver fet amb voluntaris un documental «No mires hacia otro lado», que explica com funcionen les caravanes d’ajuda humanitària, des que es posa en marxa l’ajuda fins que arriba a la seua destinació. Creiem que està molt ben fet: conten la “història”, amb una gran sensibilitat, dos xiquetes narradores, una de la cultura saharaui, i una altra de la nostra. Aquest documental es presentà amb gran èxit a l’auditori de Paiporta el passat octubre i pensem repartir-ne més de 600 còpies per totes les associacions pro-Sàhara.
És important el que feu?
Així ho creiem nosaltres. A vegades algú ens tira en cara que busquem tan lluny les persones a què ajudar, tenint al voltant gent també necessitada. Però bé, ací també hi ha organismes públics i privats per a cobrir les necessitats assistencials dels desfavorits que hi ha més a la vora. Aquells països estan desfets. Nosaltres no arribem a combatre directament les causes d’aquella situació i aquelles injustícies perquè no podem, però el nostre model humanitari assenta les bases per a una convivència dels pobles regida per la solidaritat i els valors humans democràtics i de llibertat.

ENTREVISTA A GLÒRIA MAÑAS, DE LA LLIBRERIA LA MOIXERANGA I PRESIDENTA DEL GREMI DE LLIBRETERS DE VALÈNCIA

ENTREVISTA A GLÒRIA MAÑAS, DE LA LLIBRERIA LA MOIXERANGA I PRESIDENTA DEL GREMI DE LLIBRETERS DE VALÈNCIA

Toni Torreño i Josep Fuster


Ens rep de vesprada en el seu jardí, amb una temperatura agradable i ens ofereix un café granissat i unes pastes en una conversa sense presses al voltant del món del llibre. Es tracta de Glòria Mañas, una autèntica activista cultural, fundadora i propietària de la llibreria La Moixeranga, presidenta del Gremi de Llibreters de València i alma mater de la Fira del llibre. Ens confessa que es troba cansada perquè, després del tragí de la Fira, ara està involucrada en el de les Trobades d’Escoles en Valencià els últims caps de setmana i no ha pogut descansar massa.


Glòria, com començares en el món del llibre?
Amb il·lusió, amb l’idealisme propi d’una determinada edat; jo devia tindre 17 o 18 anys. Tenia una imatge idealitzada de les llibreries perquè eren un punt de trobada cultural i també de contacte, de difusió, de compromís. Jo veia que aquell món m’agradava i vaig obrir la llibreria el 1978, fa ja 31 anys, amb ajuda dels pares i un préstec bancari.
Pensares que era un negoci obrir la llibreria?
Sempre comences amb la idea de poder viure del negoci però els primers anys van ser durs. He d’agrair als meus pares que m’ajudaren molt. Una llibreria a Paiporta era un no saber què anava a passar. A més, com en totes les llibreries de barri o de poble, teníem la necessitat de ser també papereria. Era una manera d’incrementar les vendes i que la gent entrara al local. Però l’objectiu sempre ha sigut consolidar la llibreria. I jo crec que a final ho aconseguírem: La Moixaranga ha estat un referent de la comarca en el món de llibre. Però no és negoci. Subsistim com podem.
Un altre punt a favor teu és el tracte personalitzat en oposició al més asèptic de grans superfícies o llibreries cèntriques?
Evidentment. Si tu vols un llibre concret no et preocupes que te’l buscarem i te’l trobarem. La nostra filosofia és donar servei al client. Podrem tardar uns quants dies, a vegades més d’una setmana, però l’acon-seguirem. A un gran establiment no li ix a compte tindre una persona telefonant o rastrejant per internet el parador d’un llibre publicat en una editorial modesta, sense a penes distribució i directament et diuen que no el poden trobar. Això no ho fa un llibreter de vocació, i molts clients ens reconeixen aquest esforç i ens ho agraeixen amb la confiança.
És una sort per als habitants de Paiporta tindre una llibreria a prop?
No et cregues. De fa dos o tres anys sí que s’ha notat un increment de clients nous, és gent que ha vingut a viure al poble i que troba còmode tindre una llibreria a prop. Però és trist que molta gent del poble preferisca anar a València que comprar ací, i no únicament llibres. M’ha passat fins i tot amb els amics, que compraven en Tres i Quatre perquè feia modern i després em solien dir: Ah, tu també el tenies? Ja hi estic acostumada.
Canviant de tema, i com a presidenta del Gremi de Llibreters, quina és l’ètica del llibre?
Primer de tot, intentar ser el millor professional possible, estar al dia de les novetats de tot tipus, que no és fàcil. Després oferir un bon servei. I tercera i molt important respectar el preu fix i els canals de comercialització. Una de les apostes més clares del Gremi és respectar les regles del joc. Tots els actors tenen el seu paper: autors, il·lustradors, editors, distribuïdors i el llibreter.
No es respecten les regles del joc?
No. A mitjans dels noranta comença a prostituir-se el sistema. I és des de dins del sector mateix. S’enceta una campanya ferotge per veure qui en ven més, siga com siga. Les mateixes editorials comencen a fer-te la competència. Vos pose un exemple: fins a eixe moment els mestres de les escoles passaven per la llibreria per veure què havia eixit o per encarregar-te alguns llibres. Ara les editorials van a les escoles a oferir el seus productes amb el mateix descompte que em fan a mi. I clar, jo no puc competir en preus amb la mateixa editorial que me’ls ven a mi.
Després vingueren les vendes directes de les AMPES?
Sí, eixa va ser la següent: competència deslleial i il·legal. FAPA (Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes) argumenta que ells no venen, que només distribueixen. Un colp molt fort per a moltes llibreries que hagueren de tancar. Es calcula que entre el 30 i el 40% de la producció editorial no passa per les llibreries.
La venda directa per internet vos ha perjudicat?
No, en absolut. A hores d’ara aquest mercat és minoritari, al voltant de l’1% del total i solen ser llibres molt especialitzats, en idiomes estrangers... A més a internet s’han de pagar les despeses de correu i això encareix el preu final del producte.
Quina valoració fas de la Fira del Llibre de València, de la qual ets l’organitzadora?
Molt bona, però són 4 o 5 mesos de faena molt intensa, a més agreujada per la incertesa econòmica. A hores d’ara encara no ens han passat les ajudes de la Fira de l’any passat, i en l’edició d’enguany ens hem tirat avant sense saber si tindríem cap tipus d’ajuda institucional. És un desastre. Si la situació continua així la Fira no podrà celebrar-se més o l’haurà de controlar directament l’Ajuntament, com ja passa a Castelló.
Què penses del llibre electrònic?
És un producte més, que té el plus de la novetat. Ara se n’està parlant molt però té un nivell de penetració encara escàs. Jo crec que els dos formats (el paper o el suport digital) llibre poden conviure. Tots dos ofereixen avantatges i inconvenients. Per exemple, ¿vos imagineu regalant un “codi” per baixar-se un llibre digital? Pot açò substituir l’elegància del regal d’un bon llibre, ben embolicat? Però bé és cert que totes les generacions joves son pantalleres...; és absurd negar-se als avanços, no hi ha mitjans o formats roïns per se. De fet en el Gremi volem que a final d’any totes les llibreries puguen comer-cialitzar llibres electrònics. No hem de perdre de vista que és un producte més.
Veus algun problema per a eixa futura implantació del llibre electrònic?
L’únic problema són els drets d’autor, no podem caure en la trampa de la consigna cultura gratis. És molt trist que l’únic que sembla que haja de ser debades és la cultura, per a tota la resta hem de pagar.
Per què es diu que el llibre és car?
Un argument molt repetit, però no és cert. És un problema de valors. El mateix pare que es queixa dels 7 o 8 € que costa el llibre que ha de llegir el fill en l’escola, se’n gasta tot seguit 3 o 4 en una revista, 3 en un paquet de tabac i 2 en llepolies per al nano. Però veges tu, de car, només ho era el llibre! Realment, allò que valorem ens sembla barat i les coses que no valorem, encara que valguen 1 € ens semblen cares. No es qüestionen els 50 € d’una motxilla de marca però si el preu d’un llibre.
Per acabar, Glòria, està afectant la crisi també al sector del llibre?
Encara que semble mentida tot el contrari. En l’últim any s’ha produït un repunt de vendes de llibres que potser té relació amb la crisi econòmica. Abans, la gent eixia i anava de viatge molt sovint i no tenia temps per a res i ara es busquen alternatives casolanes al seu oci. Probablement els èxits de vendes de la campanya de Nadal i ara en la Fira tenen aquesta causa. Molts antics lectors, que estaven en stand by, com que no ixen totes les setmanes, han tornat al llibre. Ja va passar amb els regals de Nadal i Reis: molta gent m’encarregava lots de 2 o 3 llibres per regalar als nebots o als néts i quan els demanava 20 o 25 € els semblava barat. Clar, l’any anterior se n’havien gastat 50 en un joc d’ordinador o de consola.

ENTREVISTA A TERESA BOIX, PRESIDENTA DE LA QUE FOU L’ASSOCIACIÓ CULTURAL ATZAVARA

«L’aportació d’Atzavara encara és visible en alguns projectes com la recuperació de la memòria gràfica de Paiporta» Josep Fuster i Antoni Torreño Acudim al seu despatx a peu i la trobem calfant cafè, en un moment de descans abans capbussar-se de nou en la preparació d’un certamen de cinema. Teresa Boix des de sempre ha tingut vocació per la gestió cultural. Començà en el moviment associatiu de la mà d’Alimara i, ja professionalment, ha treballat en ajuntaments, a l’IVAJ i, finalment s’ha muntat la seua empresa “Feets”, que té la seu al poble. A Feets continua una incansable dedicació a la programació d’esdeveniments i activitats tan importants com la Fira del Llibre de València, els Premis Tirant, la campanya Anem al Teatre o el projecte Imatges per al futur per a diversos ajuntaments valencians. També va ser en el seu moment la presidenta de l’associació cultural Atzavara; i en aquesta entrevista, invitats també al cafè de la vesprada, ens recorda alguns moments, anècdotes i anhels d’aquells anys. Teresa, què era Atzavara? Atzavara és la pitera, que n’estava ple el barranc, una planta que pot durar cent anys, i Atzavara érem una colla de gent que teníem inquietuds i que volíem dinamitzar la vida cultural de Paiporta. Penseu que en aquella època al poble no hi havia espais culturals, com els actuals Museu de la Rajoleria o l’Auditori. Cent anys no durà, però... De quina època estem parlant? Estem parlant de 1995 i les nostres activitats s’estengueren durant sis anys. Arribàrem a tindre vora 130 associats. En eixos anys vam organitzar actes multitudinaris i variats. Sort que en aquells moments comptàvem amb el suport de l’Ajuntament. Per què vas ser tu la presidenta? Per les raons de sempre en associacions d’aquest tipus, perquè ningú no volia ser-ho i em tocà a mi. Per a ser presidenta quasi per obligació no ho feres tan malament segons ens consta. Quines activitats recordes? Per exemple, la que més èxit tingué van ser els balls de saló que es van fer a l’institut els dissabtes de vesprada durant molts anys, amb una gran participació. A més vam organitzar les Jornades Gastronòmiques; i vam tirar endavant un projecte de recuperació de la Memòria Gràfica: replegàrem un munt de fotos antigues del poble i de la seua gent, amb el qual férem fins a cinc exposicions (un fons que ara ha passat a formar part del fons del Museu de la Rajoleria); també recorde algunes tertúlies i presentacions de llibres... Gran part d’estes activitats es van realitzar amb la col·laboració del restaurant Machado 12. Tingueren repercussió en el poble? Algunes sí. Per exemple participàrem en les festes de Sant Roc organitzant jocs populars, tractàrem de recuperar la pilota valenciana, concerts de rock... De tota manera una de les més multitudinàries era el sopar de lliurament dels premis Jaume I, que tenia lloc als salons Florida per la quantitat de gent que ens reuníem. Tot va anar de color de rosa, aleshores? Bé, no tot, vam tindre algun ensurt com un xicotet incendi al local que féiem servir per a restaurar mobles, que era una altra de les activitats que vàrem programar aquells anys i que, desgraciadament, s’acabà aleshores. Per a tantes activitats, imaginem que teníeu col·laboració de gent de fora del poble...Sí, de fet vam comptar amb molta gent de diversos àmbits culturals. Ara em vénen al cap les nits de contes per a adults Contes a la vora del foc en què participaren alguns dels nostres millors narradors orals com Llorenç o Carles Cano. També col·laborà l’artista Ramon Albert (el logotip de l’associació era d’ell). Per cert, durant alguns anys editàrem l’obra gràfica d’alguns artistes que ens servia per a recaptar fons per a l’associació. Però a vegades era Atzavara qui col·laborava amb altres institucions, com ara l’Ajuntament, la falla del poble o fins i tot l’institut de Picanya, ajudant en l’edició del seus premis literaris. I si tantes activitats es feien i tenien tanta acollida, per què Atzavara deixà de funcionar? Buf, com en quasi totes les associacions arribà un moment que a Atzavara només treballaven quatre o cinc persones, i això crema molt. Saps que tens darrere molta gent però que col·labora esporàdicament. És més, el pitjor d’una situació com aquella és que molts associats no tan sols no treballaven sinó que damunt criticaven les iniciatives de les persones que tiraven del carro. Arribà un moment que anaren deixant de programar-se activitats. Aleshores, quan desaparegué Atzavara? No va tindre una data concreta de dissolució, és més, durant un temps després d’haver deixat de reunir-nos, encara alguns seguiren organitzant el curs de balls de saló; o el restaurant Machado 12 va continuar muntant les Jornades Gastronòmiques sense nosaltres. Hi ha algun llegat d’Atzavara? Mira, remenant papers he trobat la revista que féiem llavors, PaipHorta, El corcó d’Atzavara i he recordat que vam ser nosaltres els primers a reivindicar que el Rajolar es convertira en un centre cultural i això feliçment s’ha aconseguit. Si bé alguns projectes no han quallat, com ara la recuperació de la pilota valenciana, en altres la nostra aportació potser encara és visible com la recuperació de fotos antigues que a hores d’ara continua al Museu de la Rajoleria. Per acabar, Teresa, ens dones algun consell? Jo crec que una de les coses fonamentals és que diversifiqueu el treball, que es repartisca entre molta gent per a evitar cremar-vos massa prompte. I és fonamental també que tingueu il·lusió en el que esteu fent. Revista nº 1 Febrer 2009