LÒGICA PRIMORDIAL, DE JOSEP FUSTER Una carícia de blues per a oients i lectors

Aquest conjunt de 36 relats són el resultat feliç d’un conjunt de destreses literàries ben païdes per l’autor, Josep Fuster, el qual a més d’escriptor novell i de soci destacat de El barranc, és una de les principals plomes d’aquesta revista. Amb Lògica primordial el nostre secretari guanyà el premi Vila de Teulada de narrativa, que ara ix publicat per Bromera en la seua col•lecció Lletra Nova.
Les històries —originàriament narrades al programa La Descoberta de Ràdio Klara, que condueix també Josep— són emmarcades en espais ben propers i recognoscibles des de la nostra cultura urbana actual: la ciutat amb els seus pisos de 90 metres quadrats, els desllunats amb roba estesa, els carrers, els bars... Però malgrat aquesta proximitat els seus personatges estan tocats per un punt d’atzar —o per una circumstància o per un fenomen paranormal— que desencadena en cada relat una lògica singular d’accions i revisions de la pròpia realitat, el que ell bateja com «la impensable realitat». I és el cas que l’empremta que deixen aquestes realitats impensades sovint es revesteixen d’una resignació davant dels fets, que imprimeix als personatges una tristesa semblant als blues que fan de banda sonora del programa de Ràdio Klara.
A Lògica primordial trobareu jocs argumentals inesgotables amb clares al•lusions a molts referents culturals que l’autor deixa explícits o implícits al llarg de tot el volum i que segurament estaven destinats originàriament a aguditzar l’esperit crític dels oients de La Descoberta. Una delícia intertextual: el nostre autor crea una teranyina de complicitats amb el lector (com ja va fer amb els seus oients) provinents del cinema de tots els temps i de la bona literatura. No us defraudarà. Cadascuna de les seues 36 propostes és una càpsula que posa en pràctica una sàvia construcció narrativa.
Antoni Torreño

CARTA DE LA BIBLIOTECA AL BARRANC

CARTA DE LA BIBLIOTECA AL BARRANC

Estimat barranc del poble, amic, veí i company,

ja són molts anys compartint veïnatge amb tu: des del 22 de març de l’any 1985 que vaig ser ubicada a la tercera planta de l’edifici consistorial inaugurat pel president de la Generalitat d’aquell temps, fins a hui. Des d’aleshores he anat aconseguint petites metes que m’han fet lluir més, igual com t’ha passat a tu.
Ja sé que la teua és una història amb més pes, perquè tu ets tot un símbol del poble: acollires ànecs i granotes i dones rentant roba; patires una riuada, deixares que els jóvens jugaren a futbol en el teu llit i que et construïren un pont el 1926 per a comunicar les dos parts del poble, el Pont Vell, amb els seus arcs tan emblemàtics i un empedrat tan bonic que brillava quan la pluja el banyava. M’han dit que a finals dels anys 70 tingueres una passarel·la, a banda, clar, del pont del trenet... I més avant, un Pont Nou i també una altra passarel·la al costat de la via del tren per arribar abans al poble veí. Sort has tingut que no t’han cobert de formigó i que t’han respectat l’eucaliptus centenari... I jo?
Durant tot el temps que he pogut jo t’he anat mirant i et feia l’ullet. Primer des de les altures, amb una sala de lectura única i una sola persona, que m’atenia i vigilava que no em faltara de res. Després, el 1993 em baixaren a la planta baixa de l’ajuntament, i em varen duplicar les sales de lectura: una per als adults i una altra per als xiquets i xiquetes, i també va arribar una xica estupenda a treballar amb mi. Ara trastejaven entre les prestatgeries dos persones, que posaven tota la seua energia i il·lusió a fer de mi una biblioteca en majúscules. I dos anys després, el 1995, encara m’augmentaren la plantilla: i aquella altra persona també es preocupà de mi i m’obria les portes, no solament de vesprada sinó també de matí. Així tenia més visites i coneixia més gent, que primer es passejaven al teu costat, Barranc, i després entraven a les meues sales. Ho dic amb orgull, que vaig convertir-me en una biblioteca moderna en poc de temps: ja no guardava sols llibres, sinó també música, pel·lícules, CD-roms: allò que inauguraren com a «mediateca».
I el 2002 m’arribà la informatització, que va ser tota una revolució per a mi. ¿Recordes que contenta estava? Em vaig trobar formant part de la gran família bibliotecària anomenada “Xarxa de Lectura Pública Valenciana”, amb un programa magnífic que ens posava en contacte amb totes les biblioteques municipals i que em facilità molt el dia a dia del meu treball. A partir d’aleshores, barranc amic, les persones que et creuaven d’una i altra banda del poble no eren sòcies meues sinó que passaven a ser-ho de totes les biblioteques municipals de la xarxa....!
Van passar tres anys i el 2005 em van fer reformes, igual com a tu, que sempre et netejaven abans de les festes. En aquella ocasió em posaren un taulell de préstec, em canviaren les prestatgeries velles i van obrir-me un despatx per als bibliotecaris. I vaig paréixer més senyora. A poc a poc m’he anat guanyant el respecte i l’atenció dels usuaris i usuàries. I bé, el 2007 tenia ja quatre persones al meu servei, fent-me la vida fàcil i agradable. Ja deus saber, barranc amic, que des d’enguany sóc tota una biblioteca intercultural perquè tinc accés a més de 200 diaris de tot el món... I he de donar les gràcies a Enric, a Antònia, a Jose i a Maria José per tot el que fan per mi. Es nota que m’estimen.
I com passa el temps! L’any que ve compliré 25 anys!! El futur que m’espera encara sembla més interessant: projecten un centre cultural i podria anar-me’n a viure allà. Ja ho sé, no m’ho digues, que estarem un poc més lluny tu i jo, però no et preocupes. Em trobaré bé: m’han dit que tindré més espai per a posar tots els meus llibres i que hi cabran més persones, i que hi haurà més zones diferenciades segons les edats o les activitats; i més persones que tindran cura de mi i em duran entre cotons... I tu? Igual de bé, o millor, segur. Sé de bona tinta que una associació s’ha posat el teu nom i es proposa defendre’t en el futur.
Estarem en contacte. Saps què? Com que em trobaré a tocar de l’església de Sant Jordi me’n faré amiga i li demanaré de tant en tant les campanes per a parlar amb tu amb un llenguatge secret que ens inventarem tu i jo. Què et sembla? No estigues trist, barranquet, que encara viurem al poble i per molts anys.
Bé, rep una abraçada fortíssima de la teua estimada amiga, veïna i companya, la Biblioteca.
Antònia Tàrraga
(bibliotecària)

PAIPORTA: LLIBRES, LLIBRETERS, ESCRIPTORS, IL·LUSTRADORS, EDITORS, DISTRIBUÏDORS, LECTORS… UNA CRUÏLLA DE CAMINS.

PAIPORTA: LLIBRES, LLIBRETERS, ESCRIPTORS, IL·LUSTRADORS, EDITORS, DISTRIBUÏDORS, LECTORS… UNA CRUÏLLA DE CAMINS.
Aparentment res no fa pensar que el tragí de cada dia als carrers i places del poble amague la dedicació al llibre de tantes persones que van nàixer a Paiporta, que hi van viure un temps o que, nous paiportins, ens hi hem fet la casa perquè hem vingut a quedar-nos ací. De tots aquests vull parlar. Dins de cada llar, atresorem unes bones prestatgeries atapeïdes de llibres que ja no caben, i a allò anomenem «la nostra biblioteca». Molts tenim una butaca al costat d’un flexo que ens abraça i ens bressola quan ens hi deixem caure amb un llibre obert. Alguns tenim una taula d’estudi on dibuixem escenes que il·lustren les històries que llegim; uns altres, un escriptori amb la ploma oberta i el full en blanc, o el teclat nerviós i la pantalla, per transformar en literatura el nervi que ens bull al cap. Uns pocs estan decidint quins llibres publicaran o portaran a impremta; a uns altres pocs els deu preocupar on guardaran tant de llibre que es publica; Glòria Mañas, la nostra llibretera, triarà entre els seus llibres quins exposarà a la vitrina i els expositors, i els bibliotecaris planejaran com augmentararan el fons bibliogràfic del poble.... I tots, lectors i lectores, haurem de decidir periòdicament quin llibre encetarem quan acabem el que tenim entre les mans. Som la Paiporta dels llibres, una teranyina subtil que traça un camí de complicitats compartides, que esclata cada vegada que obrim un llibre i comencem a llegir: això era i no era...
Això és un poble, Paiporta, amb una muntonada de lectores i lectors, que té una de les llibreries més emblemàtiques de la comarca de l’Horta (La Moixaranga); que rep en el seu terme dos cases editorials valencianes importants: (Tàndem i Denes); una distribuïdora de les més prestigioses (de Juan Antonio Morcillo); una biblioteca en expansió, un grapat d’escriptors il·lusionats, uns quants il·lustradors i un premi de creació poètica que ja porta 6 edicions però que, ai las!, no es convoca des de fa dos anys... Fem un repàs dels protagonistes tot esperant que ningú no es trobe a faltar.

Rosa Serrano, paiportina de socarrel, ha estat mestra, bibliotecària, l’editora de Tàndem —des d’on ha rescatat la narrativa del nostre Enric Valor— i és també una prolífica autora de relats per a lectors de totes les edats,...En paraules d’ella es pot nadar “en moltes aigües d’una mateixa mar: la literatura”. A la biblioteca trobareu bona cosa de llibres de Rosa (a vegades amagada sota el pseudònim de Blanca Cassany) i de l’editorial que dirigeix.
Hi ha un grupet d’escriptors paiportins que han dedicat esforços a la publicació de llibres d’investigació comarcal. És el cas d’Amàlia Alba o de l’obra coral L’Horta Sud–Geografia física d’Àngels Jiménez, Àngels Codonyer, Simon Fos i Santiago Martínez. Cadascú des de la seua especialitat (geografia, botànica o bioconstrucció), aquests escriptors comparteixen una estima profunda per la nostra geografia cultural. L’objectiu d’aquest llibre didàctic és «sensibilitzar a la gent de la comarca (i ací estem els paiportins) pels espais propis naturals a través d’una bona educació ambiental».
Esmentem també el periodista Pascual Serrano. Des del seu compromís constant per la justícia social dels pobles i per l’ètica periodística ha publicat mitja dotzena de llibres d’assaig, que sempre parteixen de la seua experiència. L’últim, Desinformación. Cómo los medios ocultan el mundo, acaba de publicar-se.

La història local de Paiporta, encara que modesta al costat de les grans cròniques de la pròxima ciutat de València, també ha merescut la mirada curiosa i enamorada d’alguns dels nostres veïns, plasmada en alguns llibres que es poden trobar en el fons local de la Biblioteca. Vicent Dasí s’ha acostat al nostre passat i als documents notarials de l’històric convent de Paiporta; Jose Mirabet als noms dels carrers del poble, i l’actual cronista local, Joan Oliver, ha publicat alguns grans volums en què hi ha estudis molt interessants referents a la història de Paiporta, als costums i tradicions del poble, als malnoms, a algunes associacions culturals i festives o a l’arquitectura (l’església de Sant Jordi, les ceberes...).

Però tornem a la literatura. Encara em resta per fer esment d’un grapat d’escriptors que no nasqueren al poble però que hi van viure o encara hi viuen. Per exemple molts recordem Antonio Cabrera (filòsof, professor i un reconegut poeta de la literatura castellana) quan vivia a la plaça de la Sénia. Ací cresqueren els seus fills i part de la seua obra poètica, d’una cadència precisa i musical en què l’home es pensa sovint a través de la natura que l’envolta.
A Paiporta viu Luís Romero Sánchez-Cutillas, fill de l’entranyable Carmelina, el qual escriu una narrativa acurada i sovint ben guardonada. A la biblioteca municipal trobareu quatre volums de la seua obra, per exemple, les seues últimes novel·les: El daguerrotipo i Cartas muertas. També Antoni Signes, que escriu des de la reflexió els viatges de la seua vida: Crònica d’un viatjant i, últimament ¿Por qué nos salimos?, un recorregut per l’evolució interior dels sacerdots que es van secularitzar en temps difícils, com va ser el seu cas quan va seguir el l’anhel profund de ser i fer feliç en una Paiporta ben “terrenal”.
El jove Andrés Jiménez s’ha estrenat en la publicació de narrativa amb Cuentos y artículos mundanos. Antonio Picazo —arquitecte, vinicultor, saxofonista i ara també escriptor— ha “construït” un llibre sobre el llenguatge de la música amb l’esperit de l’arquitecte innovador (Del tono al tritono) on proposa, de manera molt didàctica, una nova notació musical. I a Josep Fuster, una de les plomes importants de Sense el rellotge, li han premiat recentment a la vila de Teulada pel recull de relats Lògica primordial, que es publicarà a la tardor.
I encara cal que faça esment al projecte Camacuc de Joan Escrivà, un altre veí de Paiporta, que és alhora un incombustible dinamitzador de la cultura valenciana entre els més menuts. Porta endavant des de fa dècades la revista d’historietes gràfiques CAMACUC per a xiquets i xiquetes; i, des d’edicions Camacuc, ha promogut la publicació de molts llibres per a joves i xiquets, entre els quals es troben alguns de collita pròpia. I deixeu-me que, al tall de parlar d’aquest “tebeo” tan nostre, faça un giravolt per recordar que els llibres, sobretot els infantils i juvenils, també s’il·lustren, i que d’il·lustradors també en tenim: Fina Ciscar, “Conina” de malnom familiar, ha dibuixat llibres infantils d’edicions del Bullent i també tenim al poble Juan José Tornero i Antoni Laveda, el qual ha il·lustrat un grapat de llibres per a Bromera i Bullent.



I ja per acabar, hi ha un servidor, Antoni Torreño, que escriu igualment; però la modèstia m’invita a no dir-ne res. Només indicaré que, com que tinc la sort de ser amic de la bibliotecària, aquest fet m’assegura que el fons local guardarà sempre la meua “obra completa”.
Au, paiportins i paiportines: a llegir, a escriure, a dibuixar, a imaginar...!
Antoni Torreño

ENTREVISTA A GLÒRIA MAÑAS, DE LA LLIBRERIA LA MOIXERANGA I PRESIDENTA DEL GREMI DE LLIBRETERS DE VALÈNCIA

ENTREVISTA A GLÒRIA MAÑAS, DE LA LLIBRERIA LA MOIXERANGA I PRESIDENTA DEL GREMI DE LLIBRETERS DE VALÈNCIA

Toni Torreño i Josep Fuster


Ens rep de vesprada en el seu jardí, amb una temperatura agradable i ens ofereix un café granissat i unes pastes en una conversa sense presses al voltant del món del llibre. Es tracta de Glòria Mañas, una autèntica activista cultural, fundadora i propietària de la llibreria La Moixeranga, presidenta del Gremi de Llibreters de València i alma mater de la Fira del llibre. Ens confessa que es troba cansada perquè, després del tragí de la Fira, ara està involucrada en el de les Trobades d’Escoles en Valencià els últims caps de setmana i no ha pogut descansar massa.


Glòria, com començares en el món del llibre?
Amb il·lusió, amb l’idealisme propi d’una determinada edat; jo devia tindre 17 o 18 anys. Tenia una imatge idealitzada de les llibreries perquè eren un punt de trobada cultural i també de contacte, de difusió, de compromís. Jo veia que aquell món m’agradava i vaig obrir la llibreria el 1978, fa ja 31 anys, amb ajuda dels pares i un préstec bancari.
Pensares que era un negoci obrir la llibreria?
Sempre comences amb la idea de poder viure del negoci però els primers anys van ser durs. He d’agrair als meus pares que m’ajudaren molt. Una llibreria a Paiporta era un no saber què anava a passar. A més, com en totes les llibreries de barri o de poble, teníem la necessitat de ser també papereria. Era una manera d’incrementar les vendes i que la gent entrara al local. Però l’objectiu sempre ha sigut consolidar la llibreria. I jo crec que a final ho aconseguírem: La Moixaranga ha estat un referent de la comarca en el món de llibre. Però no és negoci. Subsistim com podem.
Un altre punt a favor teu és el tracte personalitzat en oposició al més asèptic de grans superfícies o llibreries cèntriques?
Evidentment. Si tu vols un llibre concret no et preocupes que te’l buscarem i te’l trobarem. La nostra filosofia és donar servei al client. Podrem tardar uns quants dies, a vegades més d’una setmana, però l’acon-seguirem. A un gran establiment no li ix a compte tindre una persona telefonant o rastrejant per internet el parador d’un llibre publicat en una editorial modesta, sense a penes distribució i directament et diuen que no el poden trobar. Això no ho fa un llibreter de vocació, i molts clients ens reconeixen aquest esforç i ens ho agraeixen amb la confiança.
És una sort per als habitants de Paiporta tindre una llibreria a prop?
No et cregues. De fa dos o tres anys sí que s’ha notat un increment de clients nous, és gent que ha vingut a viure al poble i que troba còmode tindre una llibreria a prop. Però és trist que molta gent del poble preferisca anar a València que comprar ací, i no únicament llibres. M’ha passat fins i tot amb els amics, que compraven en Tres i Quatre perquè feia modern i després em solien dir: Ah, tu també el tenies? Ja hi estic acostumada.
Canviant de tema, i com a presidenta del Gremi de Llibreters, quina és l’ètica del llibre?
Primer de tot, intentar ser el millor professional possible, estar al dia de les novetats de tot tipus, que no és fàcil. Després oferir un bon servei. I tercera i molt important respectar el preu fix i els canals de comercialització. Una de les apostes més clares del Gremi és respectar les regles del joc. Tots els actors tenen el seu paper: autors, il·lustradors, editors, distribuïdors i el llibreter.
No es respecten les regles del joc?
No. A mitjans dels noranta comença a prostituir-se el sistema. I és des de dins del sector mateix. S’enceta una campanya ferotge per veure qui en ven més, siga com siga. Les mateixes editorials comencen a fer-te la competència. Vos pose un exemple: fins a eixe moment els mestres de les escoles passaven per la llibreria per veure què havia eixit o per encarregar-te alguns llibres. Ara les editorials van a les escoles a oferir el seus productes amb el mateix descompte que em fan a mi. I clar, jo no puc competir en preus amb la mateixa editorial que me’ls ven a mi.
Després vingueren les vendes directes de les AMPES?
Sí, eixa va ser la següent: competència deslleial i il·legal. FAPA (Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes) argumenta que ells no venen, que només distribueixen. Un colp molt fort per a moltes llibreries que hagueren de tancar. Es calcula que entre el 30 i el 40% de la producció editorial no passa per les llibreries.
La venda directa per internet vos ha perjudicat?
No, en absolut. A hores d’ara aquest mercat és minoritari, al voltant de l’1% del total i solen ser llibres molt especialitzats, en idiomes estrangers... A més a internet s’han de pagar les despeses de correu i això encareix el preu final del producte.
Quina valoració fas de la Fira del Llibre de València, de la qual ets l’organitzadora?
Molt bona, però són 4 o 5 mesos de faena molt intensa, a més agreujada per la incertesa econòmica. A hores d’ara encara no ens han passat les ajudes de la Fira de l’any passat, i en l’edició d’enguany ens hem tirat avant sense saber si tindríem cap tipus d’ajuda institucional. És un desastre. Si la situació continua així la Fira no podrà celebrar-se més o l’haurà de controlar directament l’Ajuntament, com ja passa a Castelló.
Què penses del llibre electrònic?
És un producte més, que té el plus de la novetat. Ara se n’està parlant molt però té un nivell de penetració encara escàs. Jo crec que els dos formats (el paper o el suport digital) llibre poden conviure. Tots dos ofereixen avantatges i inconvenients. Per exemple, ¿vos imagineu regalant un “codi” per baixar-se un llibre digital? Pot açò substituir l’elegància del regal d’un bon llibre, ben embolicat? Però bé és cert que totes les generacions joves son pantalleres...; és absurd negar-se als avanços, no hi ha mitjans o formats roïns per se. De fet en el Gremi volem que a final d’any totes les llibreries puguen comer-cialitzar llibres electrònics. No hem de perdre de vista que és un producte més.
Veus algun problema per a eixa futura implantació del llibre electrònic?
L’únic problema són els drets d’autor, no podem caure en la trampa de la consigna cultura gratis. És molt trist que l’únic que sembla que haja de ser debades és la cultura, per a tota la resta hem de pagar.
Per què es diu que el llibre és car?
Un argument molt repetit, però no és cert. És un problema de valors. El mateix pare que es queixa dels 7 o 8 € que costa el llibre que ha de llegir el fill en l’escola, se’n gasta tot seguit 3 o 4 en una revista, 3 en un paquet de tabac i 2 en llepolies per al nano. Però veges tu, de car, només ho era el llibre! Realment, allò que valorem ens sembla barat i les coses que no valorem, encara que valguen 1 € ens semblen cares. No es qüestionen els 50 € d’una motxilla de marca però si el preu d’un llibre.
Per acabar, Glòria, està afectant la crisi també al sector del llibre?
Encara que semble mentida tot el contrari. En l’últim any s’ha produït un repunt de vendes de llibres que potser té relació amb la crisi econòmica. Abans, la gent eixia i anava de viatge molt sovint i no tenia temps per a res i ara es busquen alternatives casolanes al seu oci. Probablement els èxits de vendes de la campanya de Nadal i ara en la Fira tenen aquesta causa. Molts antics lectors, que estaven en stand by, com que no ixen totes les setmanes, han tornat al llibre. Ja va passar amb els regals de Nadal i Reis: molta gent m’encarregava lots de 2 o 3 llibres per regalar als nebots o als néts i quan els demanava 20 o 25 € els semblava barat. Clar, l’any anterior se n’havien gastat 50 en un joc d’ordinador o de consola.

El llibre i la societat digital

L’adjectiu digital sembla, en l’època contemporània, una paraula quasi màgica,arcana, que indica a l’usuari que un determinat producte disposa de la tecnologia més actual i que situa l’individu dins d’un procés global, una mica nebulós,consistent a informatitzar i modernitzar la societat. El consumidor, a banda de sentir-se satisfet de les facilitats i serveis que això li proporciona, intueix que aquest procés és el camí que condueix al progrés i, a tot estirar, es queixa de la velocitat d’aparició de nous productes, formats i aplicacions, cosa que, a risc de patir una mena d’estrés tecnològic, dificulta una adequada assimilació de les novetats. Si es preguntara què vol dir realment digital, un percentatge important no sabria la resposta, uns quants se sorprendrien pensant en els dits i uns altres l’encertarien amb els dígits, les xifres i un vague record escolar del sistema binari. La majoria, però, coincidirà a parlar sense manies de gigues, megapíxels, targetes de memòria, zooms òptics, velocitats de descàrrega o taxes de compressió. I tot això ho utilitza qualsevol persona per a fer fotos del vestit de fallera de la neboda, per baixar-se una pel·lícula d’internet, per canviar la melodia del mòbil o filmar la festa de l’escola del xiquet. També hi haurà sempre un percentatge que, per raons d’edat, ideologia o por tecnològica, es negarà a utilitzar qualsevol aparell nou perquè no n’entenen el funcionament o no volen ni tocar-lo. Hi ha encara més persones de les que es pensa que, sense tindre una edat avançada, es neguen a usar un ordinador És una evidència admesa per tothom que la digitalització, pel que fa al sector de l’oci, ha sigut pràcticament absoluta en els últims temps. En la major part dels casos ha suposat un increment de la qualitat i de l’accessibilitat. Mai no hem tingut un accés tan fàcil, moltes vegades sense eixir de casa, a música, pel·lícules, notícies, etc. I en el camí d’aquesta democratització de l’oci, la llista de formats i aparells que han quedat obsolets és llarga. Des de les tradicionals cintes de casset als rodets fotogràfics, de les cintes de vídeo als disquets d’ordinador passant per aquelles enormes càmeres de vídeo o les instantànies polaroid. Llevat d’alguns especialistes o d’alguns aficionats recalcitrants, és dubtós que algú els enyore realment. Qui pot negar els avantatges de la fotografia digital, que permet veure la foto a l’instant, front a l’analògica amb les sorpreses del revelat? Potser algun pedant en trànsit a la modernitat. No obstant, hi ha dos formats analògics que oposen una certa resistència a morir. Un és el disc de vinil, un cadàver que es mira de ressuscitar amb una mescla de romanticisme i esnobisme i qui sap si de visió empresarial. I l’altre és el de la lletra impresa. Deixant a banda les publicacions periòdiques, que tenen ja totes una edició digital i algunes fins i tot n’han suprimit l’edició en paper, el llibre és, sense dubte, el producte que ha aguantat millor els embats digitals. No deixa de ser curiós que el format més antic (els primers llibres impresos daten de finals del segle XV), siga el que haja resistit millor el procés de digitalització. Procés que sí que ha experimentat tota la tasca de creació i d’edició: pocs escriptors refusen els avantatges dels processadors de textos, així com cap editor deixa d’utilitzar la informàtica per a la composició i maquetació de qualsevol llibre. Si els usuaris tenen la mà trencada en la utilització de tot tipus de suports digitals i la indústria editorial usa sense manies la informàtica, ¿per què el producte final, el llibre en paper, continua sent aclaparadorament majoritari respecte al llibre electrònic (e-book)? La resposta és ben evident. De moment el llibre imprés continua sent més còmode i accessible que l’electrònic. Resulta molt més natural seure en una butaca (o gitar-se en el llit) a llegir un llibre en paper que recordar-se d’haver carregat la bateria del llibre electrònic, per no parlar dels problemes visuals que poden derivar- se de la contemplació continuada de tot tipus de pantalles. És cert, tanmateix, que el llibre imprés ocupa molt d’espai i atrau especialment la pols, i que convenientment digitalitzat evitaria molts d’aquests inconvenients. Tot i que també és veritat que, de moment, el llibre electrònic presenta més problemes i inconvenients que avantatges i fa la impressió que encara tardarà molt a substituir els seus homòlegs de paper. S’intueix que el futur és del llibre electrònic malgrat que li queda molt de camí per recórrer. No cal preocupar-se’n massa, però. Els formats naixen i moren i convé recordar que allò realment important és el contingut del llibre, no el continent. Josep Fuster