El banc del temps: unes relacions sense diners

Un comerç és possible sense la targeta de crèdit ni els diners com a moneda de canvi. Parlem d’una altra forma de relació humana i “comercial”: el banc del temps. Aquest consisteix a oferir temps, regalar temps, baratar temps… i esperar, a canvi d’allò, unes altres compensacions en forma de serveis. Sembla que ressuscita tímidament aquest intercanvi ancestral basat en el troc. Hi ha qui fa un massatge d’esquena barata una classe d’anglés; qui canvia les seues habilitats a la cuina per un concert de flauta d’un estudiant del conservatori; hi ha qui ofereix la seua casa prop de la platja a un pintor, a l’estiu, si aquest —en bescanvi— li la pinta durant el mes que hi està allotjat. És potser un joc només, fruit d’èpoques de crisi; però un joc que ens resitua per alguns moments en unes coordenades arcanes, quasi neolítiques. Generalitzar aquesta pauta de relació social és impossible fins i tot per als més puristes en allò del bescanvi perquè resulta difícil, amb el nostre model de desenvolupament mercantil, deixar de passar per una caixa registradora algunes vegades cada setmana.
Així i tot, relacions no-lucratives com aquestes, diuen, tenen una recompensa bastant enriquidora. De fet, impliquen assumir que les dues persones o els col·lectius que entren contacte tenen cada u, per la seua banda, una habilitat, una facultat, un coneixement... que pot ajudar l’altre. Temps per temps. El troc de temps és, abans que res, un exercici d’autoafirmació personal i col·lectiva: jo o nosaltres tenim/ sabem/ fem... no sé què, que pot servir altres persones, i aquestes persones segur que tenen alguna cosa que oferir-nos a canvi. El temps, com a «moneda de canvi», pot donar ales a la cohesió d’una comunitat. L’atenció i la cooperació es converteixen ací en una força motriu de canvi social. Tot el món hi té l’oportunitat de donar i rebre, i per tant tots som potencialment membres productius de la comunitat.

Experiències de banc del temps s’estan posant en circulació amb èxit en alguns pobles i barris de ciutats espanyoles; i les possibilitats augmenten a la xarxa d’internet. Piqueu en un cercador “banc del temps” o “banco de tiempo” i vos sorprendreu. No em consta, tanmateix, que a Paiporta encara s’haja posat en marxa encara una iniciativa així, però temps al temps, que el temps per temps arribarà...
El que sí que hi ha a Paiporta és una pila de col·lectius i persones voluntàries. En aquests em detindré. Són de fet, una passa més d’aquest model social de servei: la d’aquells que s’ofereixen sense esperar res a canvi que no siga l’agraïment. Un acte de generositat comunitària o individual a què últimament s’anomena «voluntariat». N’hi ha també qui parla de cooperants, d’ONGs, de filantropia, de compromís social i polític, de vocació de servei, de caritat... Les paraules varien depenent de la posició ideològica de partida. El comú denominador de totes elles és que la persona voluntària —que té la voluntat de dedicar un temps seu a millorar la xarxa social que ens envolta a tots— s’ofereix als altres en un acte de generositat. Una única clàusula moral posaria jo —si de mi depenguera— a aquests col·lectius altruistes: que acceptem que els receptors dels serveis tenen la mateixa dignitat humana que els “voluntaris”. És important —en totes les nostres relacions, en els viatges, i també en el món de les ONGs— no partir de la pressuposició que el qui tens davant i a qui vols ajudar és inferior a tu, ni la persona ni la cultura, llengua, creences... de què parteixen. La generositat seria aleshores una subtil, compassiva i mesquina manera de mostrar una arrogància colonitzadora, que massa abusos i injustícies ha ocasionat en la història. Seria allò de «Pobrets, si no els ajudem, perquè ells sols, buf!...»

Però, cal pensar en positiu. Regalar temps i dedicació a la comunitat és un acte lloable. I a Paiporta no són pocs els que s’hi dediquen: estan en associacions juvenils, en grups parroquials, són voluntaris lingüístics que ensenyen valencià a nouvinguts o no tan nouvinguts, col·lectius d’ajuda a pobles explotats o en guerra... A aquesta mena de relació més aviat altruista dedicarem el número 3 de la revista Sense el rellotge. En la seua part central entrevistem a Yolanda Chavarri, presidenta d’APAHU (Associació Paiporta Humanitària), un col·lectiu que ja fa més d’una dècada que treballa la cooperació internacional. També coneixerem l’impuls de l’AMPA de l’escola Jaume I per activar el voluntariat lingüístic entre els seus associats i el poble. I, seguint una dèria enciclopèdica que de segur que serà injusta i parcial —com ho fou en el darrer número l’intent de ajuntar totes les persones que escrivien a Paiporta—, tractarem de fer un recorregut pels col·lectius paiportins amb vocació de voluntariat.

Antoni Torreño