dissabte, 7 de novembre de 2009

Excursió al Penyagolosa.



«La llum tamisada a través de milers de fulles d’arbres de tota classe: pomeres bordes, aurons, pins negrals, teixos, grèvols...»
9’30h 3º de temperatura.
Arriba l’autobús des de Paiporta. Sort que les 21 persones que arriben han pogut dormir plàcidament en els seus seients perquè han hagut de matinar molt i en diumenge!.
A les 9’30h comencen a baixar els viatgers, el primer, Carles Cano amb la seua cistelleta, encara que els bolets amb aquesta temperatura ja fa dies que s’han amagat.
Després d’anar al restaurant de l’Ermitori de San Joan a fer-nos un desdejuni, comencem la marxa. Decidim fer dos grups: el primer amb les persones més agosarades que es decidisquen a pujar al pic. Els presentem al nostre massai particular: Amat, que acostumat a grans caminades, ja té un poc de desfici. Sol passar amb els massai, acostumats a fer quilòmetres i quilòmetres de marxa... . Finalment, doncs, fem els dos grups i Amat amb la seua gent comença a caminar a pas lleuger.
Hi ha un grup intermedi que comença amb il•lusió la marxa al pic i que, a la vista de les corruixes, decideix anar amb el segon grup i contemplar floretes, arbres i altres meravelles.
Comencem pel Barranc de la Pegunta. És un moment fantàstic per contemplar-lo. La llum tamisada a través de milers de fulles d’arbres de tota classe: pomeres bordes, aurons, pins negrals, teixos, grèvols... És l’època de l’any en què gràcies a la humitat de les plogudes i l’aigua acumulada als rierols i barrancs es destaquen tots els elements del bosc. Colors des de l’àmbar al groc més intens, passant per l’ocre, el taronja dels aurons, el verd pàl•lid del grèvol i el verd fosc dels teixos. Llum i aromes de la terra humida, rica i amerada d’aigua.
Ens aturem a la font de la Pegunta, bevem, ens fem fotos i alcem la vista per contemplar, les heures i el vesc. Llegim als panels explicatoris les utilitzacions del vesc en èpoques antigues, per fer xarops (que en deien “aixaropet”) i paranys per als ocells. També llegim la informació sobre el Teix, tot ell verinós, a excepció de la corfa que té un ús medicinal: els antics asturs se suïcidaven amb baies de teix abans de caure en mans dels enemics.
Continuem pujant fins arribar a La Banyadera, ja a pocs metres de la base del pic. Llàstima que al segon grup no ens done temps de pujar perquè fa un dia clar i amb vent, ideal per contemplar pel camí molts dels pobles protegits per l’ombra màgica del pic: Xodos, Vistabella i tots els masos que es veuen des de la costera, com el de Sanaüja. Per no parlar de la vista des del pic: Vilafamés, Llucena, Culla, Atzaneta i la mar. En dies molt clars també es pot veure fins al Montgó. A l’altre costat, la Serra de la Batalla, Puertomingalvo... Continuem fins arribar al Mas de la Cambreta , el mas més alt del País Valencià. El nostre fotògraf particular, Paco Burguera, ens fa les fotos de grup amb les parets del mas com a fons.
Arribem a la font de la Cambreta recentment restaurada i Berni sempre tan previsor i ja acostumat a les excursions de tardor i coneixedor del fred i la bona gana que en desperten, ens treu un xoricet, salxitxó i una botelleta de vi que tothom agraeix. Són les 12’30h més o menys. Ja ens falta poc per arribar a l’Ermitori de nou.
Baixem a bon pas per la Lloma del Conill fins arribar a San Joan. Riem, contem anècdotes i esperem el grup d’Amat que arriba al cap d’un moment, satisfet d’haver pujat al cim. Ens fem unes cervesetes, uns cacaus i cap a l’autobús de nou. Ja arriba el moment de dinar. Arribem a l’Alforí i ens trobem la taula parada i el plaer de dinar tots junts, calentets i amb una gana de mil dimonis.
Tastem la truita d’arròs, l’olleta i els embotits de la zona, i sobretot xarrem de bona gana. Ha estat un plaer per nosaltres ensenyar-vos aquest trosset del nostre país. Ja a l’autobús les primeres aravogues ens saluden i ens anuncien un hivern que s’ha avançat i acomiada la bona gent de l’Horta. Esperem que hàgeu gaudit del paisatge de la passejada i fins una altra!

EL VOLUNTARIAT PEL VALENCIÀ



La consciència de ser valencià i d’integrar-se amb el nostre senyal més identitari: la llengua.
L’AMPA del col•legi públic Jaume I de Paiporta va organitzar el curs passat el voluntariat pel valencià. És aquesta una experiència que recorre des de fa ja temps municipis i entitats associatives de totes les comarques valencianes, però que encara no havia arribat a Paiporta. El voluntariat lingüístic al País Valencià és una iniciativa d’Escola valenciana. Federació d’associacions per la llengua (www.voluntariatpelvalencia.org), que gestiona a l’actualitat més de 700 parelles lingüístiques i que, en els últims anys, ha sigut un motor de vertebració lingüística i de normalització a peu de carrer, allà on les administracions no poden o no volen arribar.
«Em diuen Vicent i sóc... Encara no fa un any, però espere seguir afegint dies al moment aquell que vaig començar. Desitge que aquestes paraules servisquen a moltíssima gent per a donar el pas que jo vaig donar en el seu dia.
En principi em parava molt i em feia una miqueta de por tirar endavant: per la inseguretat de si seria capaç de fer les coses bé, per la responsabilitat de dur a terme allò amb què em comprometia, per la incertesa de com anirien les coses… Tot per a mi eren problemes i no vaig poder vore cap aspecte positiu fins haver iniciat la primera de (espere) moltes més sessions que encara estan per arribar.
L’amistat que es crea amb els companys, la satisfacció de saber-te útil, la progressió dels companys i la teua pròpia, la fluïdesa en les converses sense necessitat d'haver-les preparat, el relax d’aturar-se una hora a la setmana d’aquesta vida tan estressant, les rialles, les històries, els coneixements adquirits… i, el millor de tot: saber que tots i cadascun dels meus company fan un balanç com a mínim tan positiu com el meu.»
EM DIUEN VICENT I SÓC VOLUNTARI PEL VALENCIÀ.
Però què és en realitat el «voluntariat»? Doncs el «voluntariat pel valencià» simplement consisteix en la formació de parelles lingüístiques, constituïdes per un voluntari o voluntària i per un aprenent o aprenenta, encara que hi ha casos excepcionals en què son més d’un aprenent per cada voluntari. La persona voluntària només ha de tindre coneixement del valencià i la voluntat d’ensenyar-lo. La persona aprenent ha de tindre ganes d’aprendre’l i d’utilitzar-lo. Una vegada formades les parelles lingüístiques, cadascuna es compromet a realitzar almenys 10 sessions d’una hora setmanal, al llarg de les quals la parella ha de dialogar en valencià. L’objectiu principal és que els aprenents perden la vergonya que tots tenim de parlar una llengua que no dominem perquè no és la pròpia. Una vegada superat aquest punt l’aprenentatge de la nova llengua ens ve rodat a tots, perquè, sense adonar-nos-en, passem de fer vertaders esforços per traduir en el cap allò que volem dir a, simplement, pensar en la nova llengua.
Al meu parer l’èxit de la fórmula del voluntariat pel valencià és que, una volta trencat el gel, es crea amb la parella una complicitat, un ambient càlid i agradable, que permet a l’aprenent de perdre la inseguretat i la vergonya de parlar valencià encara que no siga la llengua materna. De fet, llegir, escoltar i escriure en una nova llengua ens podrà costar més o menys, però normalment no resulta tan difícil d’acometre com parlar. Però amb la pràctica (parlant, parlant, parlant i parlant) sense pensar-hi massa, passem a pensar en valencià...
Gràcies a tots els voluntaris que, per les raons que siguen, s’aturen una hora a la setmana per a ensenyar la nostra llengua i, com no, gràcies a tots els aprenents que, per les raons que siguen, fan l’esforç d’aprendre la nostra llengua.
L’AMPA de l’escola JAUME I de Paiporta ens felicitem d’haver posat en marxa el curs passat la campanya PARLA’M EN VALENCIÀ. Hi participaren famílies de l’escola, socis de l’associació El barranc i altres voluntaris paiportins. En breu (abans d’acabar-se l’any) llançarem la segona campanya com a continuació lògica de l’èxit i les bondats amb què s’avaluà la primera edició. Sabem que hi ha moltíssima gent interessada i no dubtem preparar per a aquest curs dos tandes de sessions.
Si vols participar com a voluntari o com a aprenent, pots posar-te en contacte amb l’AMPA del JAUME I a l’adreça de correu electrònic voluntariatjaume@gmail.com , o bé directament passant pel despatx de l’AMPA de l’escola.
VICENT GIMENO (voluntari i gestor de la campanya PARLA’M EN VALENCIÀ, de l’AMPA de l’escola Jaume I)

VOLUNTARIS PAIPORTINS

Vaja per davant la dificultat de discriminar entre totes les activitats o les associacions no-lucratives del poble quines pertanyen al grup que fomenta el voluntarisme. De fet, si per voluntàries entenem aquelles persones que tenen la «voluntat» de dedicar un temps seu a millorar la xarxa social que ens envolta hauríem de plantejar-nos si qualssevol moviments associatius del poble (esportius, musicals, festius, culturals com el nostre Barranc, col•lectius d’AMPA de les escoles...) ja ho són, de voluntaris. També, amb aquest criteri, plataformes i gestores que dinamitzen la resposta social del poble podrien tindre vocació de voluntàries: els col•lectius Salvem el barranc, Antenes no, la gestora Interampa, la Plataforma per la convivència... I, per què no, també els partits polítics. ¿O no és cert —sobre el paper— que aquell que es dedica a la política ho fa amb una vocació de servei a la comunitat? El descrèdit que pateix últimament la classe política arran dels casos flagrants de corrupció deuen alçar ampolles entre alguns dels que lligen aquestes línies, però cal pensar que, siga com siga, hi ha molta política de base que es fa des de la voluntat de servei desinteressat a la comunitat... De tota manera, ja veieu que cal acotar una mica les coses.
Reservarem la categoria de “voluntàries” ací a aquelles persones o col•lectius del poble que es proposen ajudar directament unes altres persones o altres comunitats; les quals tenen una cara i una mirada, o una preocupació comunitària concreta en algun racó del món. Aquests serien els casos destacats en aquesta revista: APAHU ofereix l’acollida de xiquets del Sàhara o de Kosovo, es compromet a millorar la salut i les seqüeles amb què la guerra els ha marcat, i gestiona la tramesa de queviures als campaments saharauis en caravanes solidàries; o els voluntaris lingüístics, que fan que mares i pares d’una escola aprenguen el valencià que estudien els seus fills...
Però n’hi ha més, d’associacions de vocació “voluntària” al poble:
Protecció Civil porta 15 anys realitzant cursos de primers auxilis, control d’actuació en activitats massives, regulació del tràfic... i actuant desinteressadament quan la corporació municipal els necessita. El poble comptem, a hores d’ara, amb un grup de voluntaris preparats de Protecció Civil de més de 30 persones.
ALDIS Paiporta ajuda els discapacitats i les famílies que tenen al seu càrrec algun membre amb necessitats especials. L’associació, amb l’ajuda de 18 voluntaris (segons es desprén de la seua pàgina web), tracten d’inserir-los en el món laboral a través de tallers d’ocupació i últimament projecten una «residència tutelada».
El grup scout Gaia, a la parròquia de Sant Ramon, o els Juniors de l’església de Sant Jordi són associacions juvenils que duen a terme les seues activitats educatives, festives, catequistes, excursionistes o mediambientals... només gràcies al voluntarisme de joves instructors. Dos xiquetes, veïnes del replanell de ma casa, acudeixen al grup scout Gaia i em consta que hi van encantades. I l’altre dia, Ignacio Zurano, involucrat en el moviment Junior, m’escrivia: «El Centre Junior Sant Jordi compta amb el treball voluntari i el compromís de 13 educadors, que s'encarreguen d'organitzar i dur a terme activitats educatives, lúdiques, i celebracions, no sols per als més de 60 xiquets i adolescents que acull, sinó també, des de l'any passat, per al grup de famílies.»
Hi ha, finalment, una seu d’AESCO (associació Amèrica–Espanya solidària) a Paiporta, que treballa amb a la integració social dels nouvinguts, sobretot de procedència colombiana. I l’Associació Perenne Solidària, també amb una base a Paiporta, dedica el seu esforç altruista a escolaritzar xiquets al Perú i, últimament, construir-los escoles.
Segur que s’escapen voluntats i voluntarismes en aquest article. L’important de qualsevol manera és ressaltar ara i ací, que hi ha associacions de compromís al poble i que s’hi pot col•laborar.

ONGs, la utopia necessària?

La utopia necessària

En els últims anys hem assistit a una autèntica eclosió de les organització no- governamentals (oenegés) en el panorama associatiu del nostre país. La repercussió mediàtica d’algunes, la reivindicació generalitzada del 0’7%, les catàstrofes humanitàries en països subdesenvolupats i també, ai!, les malversacions de diners fetes per unes altres, poden haver fet que moltes persones pensen que l’existència d’associacions d’aquesta mena és un fenomen relativament recent. Res més lluny de la realitat. No és que amb anterioritat no existiren entitats que respongueren a aquest patró d’ajudar als altres, sinó que eren conegudes amb uns altres noms. En la llarga nit franquista la majoria estaven vinculades a l’Església catòlica i es dedicaven fonamentalment a la caritat, una virtut cristiana que era molt ben rebuda pel règim, sempre que no se n’anara més enllà i es feren evidents, per tant, les causes que propiciaven la necessitat d’aquestes organitzacions. Caritas diocesana, l’Associació Valenciana de Caritat o el Col•legi Imperial de Xiquets Orfes de Sant Vicent Ferrer en són bons exemples de les religioses i Creu Roja de les laiques.
Amb l’arribada de la transició molts van girar l’esquena a aquestes organitzacions tradicionals que es van considerar desfasades, residus d’una època que es volia oblidar. Excepte persones grans i gent vinculada a l’església, que van continuar formant-ne part, la major part de la gent amb consciència social va preferir, en general, militar en la miríade de partits polítics i/o sindicats que van sorgir com bolets en aquella època i que vehiculaven les intenses ànsies transformadores d’una societat que intentava girar full d’un passat dictatorial. És també el moment en què, aprofitant els nous aires de llibertat que bufaven pel país, comencen a arribar notícies de les oenegés internacionals més mediàtiques, autèntiques multinacionals del voluntariat, com ara Greenpeace, Amnistia Internacional, Metges sense fronteres, Human Right Watch o Intermón (en aquella època vinculada a la Companyia de Jesús).
Ja entrats en la dècada dels vuitanta, el desencís començà a afectar moltes persones que, desenganyades de la política o dels jocs de poder al si dels partits, deixaren la militància activa i es van trobar orfes de ferramentes per a intervenir en la vida social. A això cal afegir l’arribada de noves generacions que, lliures del llast d’haver viscut sota el franquisme, projectaren una brisa fresca en el teixit associatiu, sobretot perquè s’hi acostaven lliures dels apriorismes de les persones majors. La concepció del treball voluntari, sense cap més recompensa que la satisfacció íntima, sense la necessitat de traure’n profit (polític, econòmic o religiós) va ser tota una novetat que va somoure els fonaments d’una societat en què els diners fàcils i l’estètica i la pràctica del nou ric es convertien en el catecisme materialista d’una població cada vegada més conservadora, més defensora dels privilegis que la societat del benestar oferia.
És en aquesta societat ja hipermaterialista que comença a prendre força el concepte de solidaritat, despullat de connotacions polítiques o religioses, i per això assumible per una gran part de la ciutadania, si més no, en aparença. Concepte que ja era present en la major part de països del nostre entorn, sobretot en els que no havien patit una dictadura. Davant dels excessos d’un mode de vida consumista molta gent gira la vista cap al Tercer Món i no veu sinó l’obscenitat de la fam, la vergonya de les condicions sanitàries lamentables (si és que n’hi ha), o la hipocresia dels nostres governs democràtics que donen suport sense enrojolar-se a règims totalitaris per mers interessos econòmics o geoestratègics. És gent que sent fàstic quan comprova que malalties que es poden curar fàcilment són mortals a l’Àfrica perquè no hi ha diners per pagar un medicament o que se li trenca l’ànima quan veu les condicions d’esclavatge en què centenars de milers de xiquets treballen per poder malviure. I que està disposada a fer alguna cosa per pal•liar aquest estat de coses per després, si és possible, combatre’n les causes.



Aquesta embranzida de les oenegés no passa desapercebuda per a l’opinió pública, àvida de combatre la seua mala consciència, que posa de moda aquest tipus d’organitzacions. Quasi dóna un cert estatus ser-ne membre d’alguna, aporta un cert plus de persona solidària i compromesa, encara que al capdavall això supose una banalització de la tasca de les mateixes associacions. De tots és sabut que el poder revulsiu d’una imatge perd força fins quasi desaparéixer amb la repetició indefinida del seu missatge. Quantes vegades s’ha vist per televisió la imatge del xiquet negre amb el ventre unflat per la fam i el voltor al costat? Tantes que ja el considerem familiar amb la pèrdua del dramatisme originari que era capaç de ferir les consciències panxacontentes del Primer Món.
A causa de la percepció positiva que les oenegés desvetlen entre la població es produeix, per una banda, una proliferació d’organitzacions que, valga l’expressió econòmica, satura el mercat (fins i tot els partits polítics creen oenegés “filials”, que reben substancioses subvencions per l’administració afí corresponent); i per l’altra una afiliació important de persones atretes pel caliu de la solidaritat (i algunes altres també per la moda). Sense menystenir aquelles que per necessitat de relacions socials s’inscriuen en una oenegé com podrien fer-ho en un partit polític, una falla o l’adoració nocturna.
El problema bàsic de la majoria d’oenegés ( i també de tota la societat civil), a banda de problemes organitzatius i econòmics, és que les seues actuacions són pal•liatives i difícilment poden atacar de soca-rel les causes dels problemes. Topetem de nou amb la força abassegadora del mercat, i amb la política que segueix els seus designis. Potser no hi ha cap més alternativa, encara que siga trist reconéixer-ho. Tot i que sempre ens quedarà la utopia. Afortunadament.

Josep Fuster

Entrevista a Yolanda Chábarri, Fina Picazo i Marian Zorrilla, gestores d’APAHU

«El contacte amb els xiquets i les seues cultures ens ha enriquit moltíssim com a persones»
Entrevista a Yolanda Chábarri, Fina Picazo i Marian Zorrilla, gestores d’APAHU

Yolanda ja ens esperava quan vam picar a la porta de la seu de l’Associació Paiporta Humanitària al carrer Ausiàs March. Ella mateixa va telefonar a Fina per informar-li que ja havíem arribat, i acudí de seguida. Més tard, quan degué acabar de treballar, aparegué Marian, que s’uní a la conversació. En aquell moment ja estàvem en un ambient ben distés després de superar algunes reserves inicials. No ens coneixíem però allò no va ser cap obstacle: El calor humà que desprenen les tres juntes ja parla de la força i l’energia amb què escometen els seus projectes.
Elles es consideren apolítiques, però en realitat, el que volen, és preservar amb zel la seua independència, i lliurar-la d’interessos partidistes, perquè de fet estan ben compromeses i prompte viatjaran a Madrid a manifestar-se per demanar la dignitat i la independència del poble saharaui i no dubtaran a denunciar la injustícia i les causes que han portat els més desfavorits dels pobles (els xiquets) a patir les gravíssimes conseqüències de les guerres.


ENTREVISTADORS: JOSEP FUSTER i ANTONI TORREÑO


Com va nàixer APAHU?
Unes famílies vam decidir muntar l’associació després de la primera acollida de xiquets saharauis que es féu a Paiporta l’any 1996. Aquell any va ser l’ajuntament el que gestionà la vinguda de 25 xiquets i xiquetes. Fou una experiència meravellosa i volíem assegurar-nos que tindria continuïtat; per això algunes famílies decidírem associar-nos en APAHU (Associació Paiporta Humanitària).
I des d’aleshores heu mantingut l’intercanvi humanitari amb el poble saharaui?
Sí. Encara que algun any deixaren de vindre perquè ens centràrem més en l’atenció de les seqüeles de guerra en els xiquets de Kosovo; però hem mantingut l’acollida de xiquets del Sàhara tots aquests anys. Hi hagué un any, el 1999, que vam arribar a combinar tres programes d’ajuda i acollida al mateix temps: el Sàhara, Bòsnia i Kosovo. I a Paiporta hem arribat a acollir en famílies fins a 97 menuts.

Tot això, a soles Apahu?
Bàsicament sí, en els programes amb Bòsnia i Kosovo. Però Apahu està federada amb les associacions de solidaritat amb el poble saharaui de la Comunitat Valenciana. Siga com siga, la gestió de les famílies que acullen, l’arreplega de fons per als viatges i despeses de visats, els monitors, el seguiment de l’acollida... tot és cosa nostra.
Quantes persones sou Apahu?
Socis en serem uns 120 a Paiporta, però a la gestora treballem continuadament unes 15 persones i nosaltres tres sempre estem en tot. Contem també amb moltes famílies cooperants. Trobar famílies d’acollida no és problema. És més complicat tindre fons suficients per portar tots els xiquets que voldríem. Els nostres recursos són limitats.
Quins són aquests recursos?
Les quotes dels socis, les subvencions de l’ajuntament i un fum d’iniciatives per recaptar diners que sempre tenen molt bon suport en el poble: rifes, loteria, desfilades de moda... Al final, hem de jugar cada temporada amb els diners que hem pogut arreplegar, que no són molts si penseu que els bitllets d’avió tenen un cost elevat.
I, per exemple, què vénen a fer els xiquets del Sàhara a Paiporta?
L’acollida es fa durant els mesos d’estiu i és bàsicament assistencial. Mèdica. Tenim un concert amb la conselleria de sanitat per fer un seguiment de cada xiquet. En eixe sentit és magnífica la col•laboració del centre de salut de Paiporta (de 10), i també d’alguns metges del poble. Després, en les famílies, els xiquets fan les activitats de cada casa i coneixen la nostra manera de viure, que és un model cultural que en tornar, contrastaran amb la seua cultura...
També segueix el mateix patró el programa amb Bòsnia o Kosovo?
Sí. Especialment per a ells, l’assistència sanitària és primordial, però no els portem específicament en estiu sinó al llarg de l’any. Els xiquets, primer bosnis i després kosovars, vingueren i segueixen venint a Paiporta perquè eren i són víctimes directes de les guerres o de les postguerres en els seus països. Per exemple, Nisi i Sabine, que han estat en les nostres famílies, necessitaven intervencions quirúrgiques importants per a poder continuar una vida normal allí... I quan el metge els dóna l’alta, tornen amb les seues famílies.

Els vincles afectius que es creen entre les famílies dels xiquets i les vostres deuen ser molt forts...
Fortíssims. I duradors. Els pares dels menuts ens estan immensament agraïts per l’atenció que els donem, però és que les nostres famílies també han crescut i han aprés a conviure amb aquests xiquets d’una altra cultura. El contacte ens ha enriquit molt com a persones, a nosaltres també. I està clar que hem fet llaços sentimentals difícils de trencar. Per exemple a mi (Yolanda Chábarri) avui m’ha telefonat Sabine per a felicitar-me pel meu aniversari i per a recordar-me agraïda que també era l’aniversari de la seua primera intervenció quirúrgica per la qual estava tan agraïda... Per tot això, al remat, l’acollida és una experiència personal tan positiva. Això a part de la vessant solidària primera, que ens justifica.
I no heu visitat vosaltres el seu país?
Sí. Nosaltres tres sí. Hem estat a Kosovo, i Yolanda coneix també els campaments de refugiats saharauis. Ja vos podeu imaginar el tracte generós i absolutament acollidor que ens han dispensat. Si nosaltres ens considerem generosos pel que fem, s’ha d’estar allí per veure com estan disposades aquelles famílies a donar fins i tot allò que no tenen, per respondre amb gratitud a la nostra dedicació. No ens oblidarem mai els uns dels altres.
Quins projectes teniu de cara al futur?
L’acollida de xiquets del poble kosovar continua; i seguim totes les iniciatives de la federació d’ajuda al Sàhara. Ja estem preparant la pròxima caravana humanitària als campaments de refugiats de Tinduf; a meitat de novembre anirem a Madrid a una gran manifestació que demana solucions i independència per al poble saharaui; i APAHU tenim l’orgull d’haver fet amb voluntaris un documental «No mires hacia otro lado», que explica com funcionen les caravanes d’ajuda humanitària, des que es posa en marxa l’ajuda fins que arriba a la seua destinació. Creiem que està molt ben fet: conten la “història”, amb una gran sensibilitat, dos xiquetes narradores, una de la cultura saharaui, i una altra de la nostra. Aquest documental es presentà amb gran èxit a l’auditori de Paiporta el passat octubre i pensem repartir-ne més de 600 còpies per totes les associacions pro-Sàhara.
És important el que feu?
Així ho creiem nosaltres. A vegades algú ens tira en cara que busquem tan lluny les persones a què ajudar, tenint al voltant gent també necessitada. Però bé, ací també hi ha organismes públics i privats per a cobrir les necessitats assistencials dels desfavorits que hi ha més a la vora. Aquells països estan desfets. Nosaltres no arribem a combatre directament les causes d’aquella situació i aquelles injustícies perquè no podem, però el nostre model humanitari assenta les bases per a una convivència dels pobles regida per la solidaritat i els valors humans democràtics i de llibertat.

divendres, 6 de novembre de 2009

El banc del temps: unes relacions sense diners

Un comerç és possible sense la targeta de crèdit ni els diners com a moneda de canvi. Parlem d’una altra forma de relació humana i “comercial”: el banc del temps. Aquest consisteix a oferir temps, regalar temps, baratar temps… i esperar, a canvi d’allò, unes altres compensacions en forma de serveis. Sembla que ressuscita tímidament aquest intercanvi ancestral basat en el troc. Hi ha qui fa un massatge d’esquena barata una classe d’anglés; qui canvia les seues habilitats a la cuina per un concert de flauta d’un estudiant del conservatori; hi ha qui ofereix la seua casa prop de la platja a un pintor, a l’estiu, si aquest —en bescanvi— li la pinta durant el mes que hi està allotjat. És potser un joc només, fruit d’èpoques de crisi; però un joc que ens resitua per alguns moments en unes coordenades arcanes, quasi neolítiques. Generalitzar aquesta pauta de relació social és impossible fins i tot per als més puristes en allò del bescanvi perquè resulta difícil, amb el nostre model de desenvolupament mercantil, deixar de passar per una caixa registradora algunes vegades cada setmana.
Així i tot, relacions no-lucratives com aquestes, diuen, tenen una recompensa bastant enriquidora. De fet, impliquen assumir que les dues persones o els col·lectius que entren contacte tenen cada u, per la seua banda, una habilitat, una facultat, un coneixement... que pot ajudar l’altre. Temps per temps. El troc de temps és, abans que res, un exercici d’autoafirmació personal i col·lectiva: jo o nosaltres tenim/ sabem/ fem... no sé què, que pot servir altres persones, i aquestes persones segur que tenen alguna cosa que oferir-nos a canvi. El temps, com a «moneda de canvi», pot donar ales a la cohesió d’una comunitat. L’atenció i la cooperació es converteixen ací en una força motriu de canvi social. Tot el món hi té l’oportunitat de donar i rebre, i per tant tots som potencialment membres productius de la comunitat.

Experiències de banc del temps s’estan posant en circulació amb èxit en alguns pobles i barris de ciutats espanyoles; i les possibilitats augmenten a la xarxa d’internet. Piqueu en un cercador “banc del temps” o “banco de tiempo” i vos sorprendreu. No em consta, tanmateix, que a Paiporta encara s’haja posat en marxa encara una iniciativa així, però temps al temps, que el temps per temps arribarà...
El que sí que hi ha a Paiporta és una pila de col·lectius i persones voluntàries. En aquests em detindré. Són de fet, una passa més d’aquest model social de servei: la d’aquells que s’ofereixen sense esperar res a canvi que no siga l’agraïment. Un acte de generositat comunitària o individual a què últimament s’anomena «voluntariat». N’hi ha també qui parla de cooperants, d’ONGs, de filantropia, de compromís social i polític, de vocació de servei, de caritat... Les paraules varien depenent de la posició ideològica de partida. El comú denominador de totes elles és que la persona voluntària —que té la voluntat de dedicar un temps seu a millorar la xarxa social que ens envolta a tots— s’ofereix als altres en un acte de generositat. Una única clàusula moral posaria jo —si de mi depenguera— a aquests col·lectius altruistes: que acceptem que els receptors dels serveis tenen la mateixa dignitat humana que els “voluntaris”. És important —en totes les nostres relacions, en els viatges, i també en el món de les ONGs— no partir de la pressuposició que el qui tens davant i a qui vols ajudar és inferior a tu, ni la persona ni la cultura, llengua, creences... de què parteixen. La generositat seria aleshores una subtil, compassiva i mesquina manera de mostrar una arrogància colonitzadora, que massa abusos i injustícies ha ocasionat en la història. Seria allò de «Pobrets, si no els ajudem, perquè ells sols, buf!...»

Però, cal pensar en positiu. Regalar temps i dedicació a la comunitat és un acte lloable. I a Paiporta no són pocs els que s’hi dediquen: estan en associacions juvenils, en grups parroquials, són voluntaris lingüístics que ensenyen valencià a nouvinguts o no tan nouvinguts, col·lectius d’ajuda a pobles explotats o en guerra... A aquesta mena de relació més aviat altruista dedicarem el número 3 de la revista Sense el rellotge. En la seua part central entrevistem a Yolanda Chavarri, presidenta d’APAHU (Associació Paiporta Humanitària), un col·lectiu que ja fa més d’una dècada que treballa la cooperació internacional. També coneixerem l’impuls de l’AMPA de l’escola Jaume I per activar el voluntariat lingüístic entre els seus associats i el poble. I, seguint una dèria enciclopèdica que de segur que serà injusta i parcial —com ho fou en el darrer número l’intent de ajuntar totes les persones que escrivien a Paiporta—, tractarem de fer un recorregut pels col·lectius paiportins amb vocació de voluntariat.

Antoni Torreño

Portada nº 3 Sense el rellotge. Novembre 2009

dimecres, 3 de juny de 2009

COS MORTAL PAIPORTÍ

COS MORTAL PAIPORTÍ
(Aquest poema —recitat en la presentació de l’associació— és un plagi estructural del poema
Cos Mortal de Vicent Andrés Estellés, inclòs en el seu Llibre de meravelles).
La séquia de Favara, Faitanar, Alqueria de la Mina, la Sénia,
Rajolar, Pont vell, Pont nou, Passarel·la, Barranc i Convent,
Casota, La Font, Tarongers, L’Horta, la Plaça del Xúquer,
Albal, Catarroja, Torrent, Alfafar, Sedaví, València,
El camí vell de Picassent, la carretera de Picanya i la de Benetússer,
El Camí de Benlloch, el Camí de mal pas,
L’avinguda del Montgó, el carrer del Penyagolosa,
El Garbí, la serra d’Aitana i de Mariola, la Serra Perenxissa
Tapissers, Fusters, Ferrers, Arts gràfiques, Indústria,
Carrer d’Ausiàs March, de Lluís Vives, d’Almela, Poeta Llorente,
Cervantes, Machado, Lorca, Azorín, Miró, Blasco Ibáñez,
Pintor Sorolla, Mariano Benlliure i Josep Segrelles;
Mestre Serrano, Maximilià Tous, plaça Joaquim Rodrigo,
Iturbi, Chapí, el músic Prats i Tarazona i la banda Primitiva;
Mestra Joana, Mestre Palau, Metge Peset
Jaume I, El Palleter, la mare de Déu dels Desemparats,
Santa Anna, Sant Donís, Sant Roc, Sant Vicent,
El passatge de Sant Jord i el carrer de Sant Jordi,
Sant Ramon, Sant Antoni, Sant Pasqual i Sant Francesc;
Pau, Porvenir, Independència, Senyera,
Nou d’octubre, Primer de Maig, el carrer de la Constitució,
I la plaça del País Val..., o siga i perdonen...: la plaça de l’Església.

La Plataforma per la Convivència a Paiporta realitza un mural per la diversitat


La Plataforma per la Convivència a Paiporta realitza un mural per la diversitat
La crisi no ha de canviar els nostres comportaments
En època de crisi econòmica, alguns valors considerats com a ferms dins la nostra societat es trabuquen. La manca de solvència econòmica sempre ha provocat en les persones certa intranquil·litat i, sovint, influeix sobre el comportament general.
No obstant això, el que cal fer en aquesta època de crisi, és falcar més que mai els valors de les persones i de la societat en general i és per això que els comportaments xenòfobs i de discriminació de qualsevol tipus han de deixar-se al marge de qualsevol consideració.
La crisi econòmica no ha estat causada per la immigració, i els immigrats no tenen la culpa d’aquesta situació; ans al contrari. Gràcies a la seua presència i al seu treball la nostra societat ha millorat l’economia dels darrers anys. El que resulta francament imperdonable és que posicions de racisme i de sentiment xenòfob puguen desfer el camí recorregut fins ara. Els corrents migratoris existeixen des del principi de la nostra societat; des dels principis dels temps. Ací ningú no és estranger i la presència de nouvinguts a les nostres localitats, a més d’aprofitar per a poder compartir cultura i formes diferents de veure la vida, ens proporciona una sensació de pertinença al comú dels humans. Tots tenim dret a redibuixar el nostre futur.
La Plataforma per la Convivència —creada a Paiporta en el mes de gener amb el suport de partits polítics, associacions de mares i pares de les escoles, i associacions culturals, musicals i esportives del nostre poble— pretén apuntalar, en època de crisi, els valors de la nostra societat, basats en la solidaritat entre les persones, uns pilars bàsics de la qual són el coneixement, les interrelacions i la cultura compartida. L’associació “El barranc” va signar el manifest de la Plataforma per la convivència i dóna suport a totes les seues iniciatives.
A partir del Manifest, la Plataforma vol plantejar a poc a poc activitats i propostes d’àmbit municipal en aquesta direcció, que necessiten de la nostra col·laboració i participació. Així, el passat 23 de maig i amb el lema “La diversitat enriqueix” es realitzà un mural al mur del camp de futbol del Palleter. La jornada es va plantejar com un dia de convivència.
A més de la realització de quatre murals, es feren demostracions de balls i de malabars i vam preparar una paella de la qual menjàrem gran part dels assistents.
Com a punt d’inici de la Plataforma estem satisfets dels resultats d’aquesta experiència i ens afegirem a d’altres que continuen treballant per assolir en la nostra societat els valors democràtics i de respecte a totes les persones, siga quina siga la seua procedència.
Pep Val

Grup local de consum de productes ecològics


Grup local de consum de productes ecològics
A partir del mes de març i fins a maig, la nostra associació ha organitzat tres xerrades informatives amb la finalitat d’organitzar un grup local de consum de productes ecològics.
A la comarca de l’Horta des de fa anys hi ha una producció important d’agricultura ecològica, que en la majoria dels casos es deriva a l’exportació. Consumir productes ecològics que es produeixen en la nostra comarca possiblement siga la millor forma de consumir de forma responsable.
El consum de productes de cultiu ecològic és una forma de protegir el Medi Ambient. Des de l’Associació El Barranc de Paiporta tenim la intenció de treballar en la conservació del nostre territori i en la millora de la nostra comarca, respectant el conreu tradicional. De moment, només hem començat a fer comandes a agricultors de productes ecològics de Picassent, principalment verdures. Pròximament anirem ampliant els productes i els proveïdors.
Si voleu rebre informació sobre aquesta iniciativa o teniu informació interessant no dubteu d’utilitzar el nostre correu: elbarranc@elbarranc.net
Decàleg de les raons que ens porten a consumir productes ecològics i a aconseguir-los preferentment de productors propers
1. Consumir productes ecològics és preocupar-se per la nostra salut. Els productes que s’obtenen d’una agricultura convencional sofreixen modificacions, que tenen efectes en la nostra salut. Segons els especialistes en nutrició, gran part de les malalties degeneratives tenen origen en l’alimentació.
2. Els aliments ecològics tenen els nutrients precisos i conserven un equilibri en sals minerals i oligoelements d’acord a les nostres necessitats.
3. Els cereals integrals haurien de ser de cultiu ecològic. Si no, en ser tractats amb productes sintètics, els tòxics s’hi acumulen amb molta quantitat.
4. Els aliments ecològics mantenen el seu gust autèntic i com que tenen un cicle natural, sense alteracions, es conserven més i millor.
5. Quan consumim aliments ecològics estem col·laborant en la conservació del Medi Ambient i evitem la contaminació de la terra, de l’aire i de l’aigua.
6. Ajudem a l’estalvi energètic perquè en el cultiu i en l’elaboració del producte s’aprofita el màxim de recursos renovables, a diferència del producte no ecològic.
7. Els productes de cultiu ecològic, per no contenir substàncies artificials, són assimilats correctament per l’organisme sense alterar les funcions metabòliques.
8. Contribuïm, a través de la nostra elecció responsable, a la independència dels agricultors i a la creació de llocs de treball.
9. L’autèntica economia domèstica està en funció d’una correcta i saludable nutrició. Els productes ecològics no resulten més cars per a l’economia familiar i, a més a més, el seu contingut en nutrients per unitat de pes és superior al dels convencionals, ja que se n’han de consumir en menys quantitat.
10. Demanar productes de conreu ecològic és una elecció responsable que pot aconseguir canvis en l’activitat d’empreses i administracions i impulsar-les cap a mètodes i productes més respectuosos amb el medi i la salut de totes les persones.

DES DE LA PRESENTACIÓ ENÇÀ: UN BARRANC EN MARXA.



DES DE LA PRESENTACIÓ ENÇÀ: UN BARRANC EN MARXA.
Gràcies a totes les persones que ens acompanyàreu en la presentació de l’associació, que ja és vostra també. Vam sentir que arribàvem a molta gent i això fa goig.
Per a aquells que no poguéreu assistir vos direm que la presentació va arrancar fent coincidir una exposició de fotografies del barranc d’ahir i de hui amb uns àudiovisuals que centraven l’atenció també en l’accident geogràfic que dóna nom a l’associació, i que anunciaven els punts d’interés en els quals se centraran les nostres activitats: un barranc de llibres, de música, el barranc viatger, el barranc gastronòmic...
Carme Bolufer i Josep Fuster van conduir l’acte, i anaren donant pas a cançons interpretades per Lluís Vicent (veu i guitarra) alhora que explicaven els objectius i les activitats programades per l’associació tot intercalant poemes que eren recitant per diversos membres de l’associació en distints moments de l’acte. S’escoltaren versos de Teodor Llorente, de Vicent Andrés Estellés, de Martí i Pol, de Maria-Mercè Marçal... Un acte, al remat, pel qual moltes persones ens vau felicitat, coincidint a valorar la precisió del “tempo” i la diversitat de les propostes presentades. Tot això ens comentàveu, ja al vestíbul de l’Auditori, xarrant amistosament uns i altres amb un mosset d’alguna tapa entre les dents i una copeta a la mà.
Ara, dos mesos després d’aquell acte, el recordem a la revista i ens satisfà comprovar que l’associació està en marxa amb la il·lusió de fer realitat molts projectes.

Recordeu que vos volem al nostre costat i que a molts ens agrada passejar per la natura, també barrejar-nos entre la gent i els carrers de la geografia valenciana. Ens agrada l’art, la música i la literatura; ens agrada la bona taula, la cuina tradicional i la innovadora. I, entaulats, ens agrada raonar. Estimem el patrimoni cultural i la llengua de tots els valencians... I tot això, de què certament podem gaudir en la més estricta intimitat, l’associació cultural El barranc de Paiporta volem fer-ho junts, perquè compartir un plaer el multiplica.


LES NOSTRES ACTIVITATS
Des de l’última edició d’aquesta revista Sense el rellotge, allà pel mes de febrer, la nostra Associació ha realitzat moltes i variades activitats. A continuació vos fem un resum de totes les realitzades:
* -3 xarrades al voltant dels productes ecològics. Una sobre agricultura ecològica (5 de març) a càrrec d’un llaurador; una altra sobre consum responsable amb la presència de Francesc Garcia de la distribuïdora Ecomediterrània d’Alaquàs; i finalment una taula redona al voltant de les associacions de consumidors amb membres de l’associació Vlad Solaris de Benetússer que ens contaren la seua experiència. Com a conseqüència d’això el dilluns 25 de maig es va fer una reunió per mirar de constituir una associació de consumidors.

* Una presentació de llibres per part dels autors el dissabte 7 de març: Valencià en perill d’extinció, d’Eugeni Reig, i Reivindicació del valencià i Gramàtica valenciana raonada i popular per part d’Abelard Saragossà.
* La presentació de la nostra associació en un acte que tingué lloc el divendres 3 d’abril. L’acte va incloure l’actuació del cantautor Lluís Vicent, i comptà amb l’assistència del regidor de cultura de l’Ajuntament. En finalitzar es va fer una picadeta al hall de l’Auditori.
* La presentació de la campanya Per una televisió sense fronteres. Per TV3 al País Valencià que consisteix a replegar signatures per presentar una ILP (Iniciativa legislativa popular) al Congrés de diputats.
* L’actuació el 7 de maig dels contacontes per a adults Tim Bowley i Charo Pita que ens feren passar una nit molt divertida amb les seues històries meravellosament narrades.

* La primera edició d’una nova secció d’activitats que durà el nom de Un barranc de músics, en la qual pretenem que cantants o grups valencians presenten els seus treballs i toquen algunes cançons. El 22 de maig vam presentar el cantautor Carles Enguix.

* Excursió a la Vall de Laguar (Marina Alta) el 24 de maig, amb escaletes, barranc, cuscús i cireres.

CARTA DE LA BIBLIOTECA AL BARRANC


CARTA DE LA BIBLIOTECA AL BARRANC

Estimat barranc del poble, amic, veí i company,

ja són molts anys compartint veïnatge amb tu: des del 22 de març de l’any 1985 que vaig ser ubicada a la tercera planta de l’edifici consistorial inaugurat pel president de la Generalitat d’aquell temps, fins a hui. Des d’aleshores he anat aconseguint petites metes que m’han fet lluir més, igual com t’ha passat a tu.
Ja sé que la teua és una història amb més pes, perquè tu ets tot un símbol del poble: acollires ànecs i granotes i dones rentant roba; patires una riuada, deixares que els jóvens jugaren a futbol en el teu llit i que et construïren un pont el 1926 per a comunicar les dos parts del poble, el Pont Vell, amb els seus arcs tan emblemàtics i un empedrat tan bonic que brillava quan la pluja el banyava. M’han dit que a finals dels anys 70 tingueres una passarel·la, a banda, clar, del pont del trenet... I més avant, un Pont Nou i també una altra passarel·la al costat de la via del tren per arribar abans al poble veí. Sort has tingut que no t’han cobert de formigó i que t’han respectat l’eucaliptus centenari... I jo?
Durant tot el temps que he pogut jo t’he anat mirant i et feia l’ullet. Primer des de les altures, amb una sala de lectura única i una sola persona, que m’atenia i vigilava que no em faltara de res. Després, el 1993 em baixaren a la planta baixa de l’ajuntament, i em varen duplicar les sales de lectura: una per als adults i una altra per als xiquets i xiquetes, i també va arribar una xica estupenda a treballar amb mi. Ara trastejaven entre les prestatgeries dos persones, que posaven tota la seua energia i il·lusió a fer de mi una biblioteca en majúscules. I dos anys després, el 1995, encara m’augmentaren la plantilla: i aquella altra persona també es preocupà de mi i m’obria les portes, no solament de vesprada sinó també de matí. Així tenia més visites i coneixia més gent, que primer es passejaven al teu costat, Barranc, i després entraven a les meues sales. Ho dic amb orgull, que vaig convertir-me en una biblioteca moderna en poc de temps: ja no guardava sols llibres, sinó també música, pel·lícules, CD-roms: allò que inauguraren com a «mediateca».
I el 2002 m’arribà la informatització, que va ser tota una revolució per a mi. ¿Recordes que contenta estava? Em vaig trobar formant part de la gran família bibliotecària anomenada “Xarxa de Lectura Pública Valenciana”, amb un programa magnífic que ens posava en contacte amb totes les biblioteques municipals i que em facilità molt el dia a dia del meu treball. A partir d’aleshores, barranc amic, les persones que et creuaven d’una i altra banda del poble no eren sòcies meues sinó que passaven a ser-ho de totes les biblioteques municipals de la xarxa....!
Van passar tres anys i el 2005 em van fer reformes, igual com a tu, que sempre et netejaven abans de les festes. En aquella ocasió em posaren un taulell de préstec, em canviaren les prestatgeries velles i van obrir-me un despatx per als bibliotecaris. I vaig paréixer més senyora. A poc a poc m’he anat guanyant el respecte i l’atenció dels usuaris i usuàries. I bé, el 2007 tenia ja quatre persones al meu servei, fent-me la vida fàcil i agradable. Ja deus saber, barranc amic, que des d’enguany sóc tota una biblioteca intercultural perquè tinc accés a més de 200 diaris de tot el món... I he de donar les gràcies a Enric, a Antònia, a Jose i a Maria José per tot el que fan per mi. Es nota que m’estimen.
I com passa el temps! L’any que ve compliré 25 anys!! El futur que m’espera encara sembla més interessant: projecten un centre cultural i podria anar-me’n a viure allà. Ja ho sé, no m’ho digues, que estarem un poc més lluny tu i jo, però no et preocupes. Em trobaré bé: m’han dit que tindré més espai per a posar tots els meus llibres i que hi cabran més persones, i que hi haurà més zones diferenciades segons les edats o les activitats; i més persones que tindran cura de mi i em duran entre cotons... I tu? Igual de bé, o millor, segur. Sé de bona tinta que una associació s’ha posat el teu nom i es proposa defendre’t en el futur.
Estarem en contacte. Saps què? Com que em trobaré a tocar de l’església de Sant Jordi me’n faré amiga i li demanaré de tant en tant les campanes per a parlar amb tu amb un llenguatge secret que ens inventarem tu i jo. Què et sembla? No estigues trist, barranquet, que encara viurem al poble i per molts anys.
Bé, rep una abraçada fortíssima de la teua estimada amiga, veïna i companya, la Biblioteca.
Antònia Tàrraga
(bibliotecària)

PAIPORTA: LLIBRES, LLIBRETERS, ESCRIPTORS, IL·LUSTRADORS, EDITORS, DISTRIBUÏDORS, LECTORS… UNA CRUÏLLA DE CAMINS.

PAIPORTA: LLIBRES, LLIBRETERS, ESCRIPTORS, IL·LUSTRADORS, EDITORS, DISTRIBUÏDORS, LECTORS… UNA CRUÏLLA DE CAMINS.
Aparentment res no fa pensar que el tragí de cada dia als carrers i places del poble amague la dedicació al llibre de tantes persones que van nàixer a Paiporta, que hi van viure un temps o que, nous paiportins, ens hi hem fet la casa perquè hem vingut a quedar-nos ací. De tots aquests vull parlar. Dins de cada llar, atresorem unes bones prestatgeries atapeïdes de llibres que ja no caben, i a allò anomenem «la nostra biblioteca». Molts tenim una butaca al costat d’un flexo que ens abraça i ens bressola quan ens hi deixem caure amb un llibre obert. Alguns tenim una taula d’estudi on dibuixem escenes que il·lustren les històries que llegim; uns altres, un escriptori amb la ploma oberta i el full en blanc, o el teclat nerviós i la pantalla, per transformar en literatura el nervi que ens bull al cap. Uns pocs estan decidint quins llibres publicaran o portaran a impremta; a uns altres pocs els deu preocupar on guardaran tant de llibre que es publica; Glòria Mañas, la nostra llibretera, triarà entre els seus llibres quins exposarà a la vitrina i els expositors, i els bibliotecaris planejaran com augmentararan el fons bibliogràfic del poble.... I tots, lectors i lectores, haurem de decidir periòdicament quin llibre encetarem quan acabem el que tenim entre les mans. Som la Paiporta dels llibres, una teranyina subtil que traça un camí de complicitats compartides, que esclata cada vegada que obrim un llibre i comencem a llegir: això era i no era...
Això és un poble, Paiporta, amb una muntonada de lectores i lectors, que té una de les llibreries més emblemàtiques de la comarca de l’Horta (La Moixaranga); que rep en el seu terme dos cases editorials valencianes importants: (Tàndem i Denes); una distribuïdora de les més prestigioses (de Juan Antonio Morcillo); una biblioteca en expansió, un grapat d’escriptors il·lusionats, uns quants il·lustradors i un premi de creació poètica que ja porta 6 edicions però que, ai las!, no es convoca des de fa dos anys... Fem un repàs dels protagonistes tot esperant que ningú no es trobe a faltar.

Rosa Serrano, paiportina de socarrel, ha estat mestra, bibliotecària, l’editora de Tàndem —des d’on ha rescatat la narrativa del nostre Enric Valor— i és també una prolífica autora de relats per a lectors de totes les edats,...En paraules d’ella es pot nadar “en moltes aigües d’una mateixa mar: la literatura”. A la biblioteca trobareu bona cosa de llibres de Rosa (a vegades amagada sota el pseudònim de Blanca Cassany) i de l’editorial que dirigeix.
Hi ha un grupet d’escriptors paiportins que han dedicat esforços a la publicació de llibres d’investigació comarcal. És el cas d’Amàlia Alba o de l’obra coral L’Horta Sud–Geografia física d’Àngels Jiménez, Àngels Codonyer, Simon Fos i Santiago Martínez. Cadascú des de la seua especialitat (geografia, botànica o bioconstrucció), aquests escriptors comparteixen una estima profunda per la nostra geografia cultural. L’objectiu d’aquest llibre didàctic és «sensibilitzar a la gent de la comarca (i ací estem els paiportins) pels espais propis naturals a través d’una bona educació ambiental».
Esmentem també el periodista Pascual Serrano. Des del seu compromís constant per la justícia social dels pobles i per l’ètica periodística ha publicat mitja dotzena de llibres d’assaig, que sempre parteixen de la seua experiència. L’últim, Desinformación. Cómo los medios ocultan el mundo, acaba de publicar-se.

La història local de Paiporta, encara que modesta al costat de les grans cròniques de la pròxima ciutat de València, també ha merescut la mirada curiosa i enamorada d’alguns dels nostres veïns, plasmada en alguns llibres que es poden trobar en el fons local de la Biblioteca. Vicent Dasí s’ha acostat al nostre passat i als documents notarials de l’històric convent de Paiporta; Jose Mirabet als noms dels carrers del poble, i l’actual cronista local, Joan Oliver, ha publicat alguns grans volums en què hi ha estudis molt interessants referents a la història de Paiporta, als costums i tradicions del poble, als malnoms, a algunes associacions culturals i festives o a l’arquitectura (l’església de Sant Jordi, les ceberes...).

Però tornem a la literatura. Encara em resta per fer esment d’un grapat d’escriptors que no nasqueren al poble però que hi van viure o encara hi viuen. Per exemple molts recordem Antonio Cabrera (filòsof, professor i un reconegut poeta de la literatura castellana) quan vivia a la plaça de la Sénia. Ací cresqueren els seus fills i part de la seua obra poètica, d’una cadència precisa i musical en què l’home es pensa sovint a través de la natura que l’envolta.
A Paiporta viu Luís Romero Sánchez-Cutillas, fill de l’entranyable Carmelina, el qual escriu una narrativa acurada i sovint ben guardonada. A la biblioteca municipal trobareu quatre volums de la seua obra, per exemple, les seues últimes novel·les: El daguerrotipo i Cartas muertas. També Antoni Signes, que escriu des de la reflexió els viatges de la seua vida: Crònica d’un viatjant i, últimament ¿Por qué nos salimos?, un recorregut per l’evolució interior dels sacerdots que es van secularitzar en temps difícils, com va ser el seu cas quan va seguir el l’anhel profund de ser i fer feliç en una Paiporta ben “terrenal”.
El jove Andrés Jiménez s’ha estrenat en la publicació de narrativa amb Cuentos y artículos mundanos. Antonio Picazo —arquitecte, vinicultor, saxofonista i ara també escriptor— ha “construït” un llibre sobre el llenguatge de la música amb l’esperit de l’arquitecte innovador (Del tono al tritono) on proposa, de manera molt didàctica, una nova notació musical. I a Josep Fuster, una de les plomes importants de Sense el rellotge, li han premiat recentment a la vila de Teulada pel recull de relats Lògica primordial, que es publicarà a la tardor.
I encara cal que faça esment al projecte Camacuc de Joan Escrivà, un altre veí de Paiporta, que és alhora un incombustible dinamitzador de la cultura valenciana entre els més menuts. Porta endavant des de fa dècades la revista d’historietes gràfiques CAMACUC per a xiquets i xiquetes; i, des d’edicions Camacuc, ha promogut la publicació de molts llibres per a joves i xiquets, entre els quals es troben alguns de collita pròpia. I deixeu-me que, al tall de parlar d’aquest “tebeo” tan nostre, faça un giravolt per recordar que els llibres, sobretot els infantils i juvenils, també s’il·lustren, i que d’il·lustradors també en tenim: Fina Ciscar, “Conina” de malnom familiar, ha dibuixat llibres infantils d’edicions del Bullent i també tenim al poble Juan José Tornero i Antoni Laveda, el qual ha il·lustrat un grapat de llibres per a Bromera i Bullent.



I ja per acabar, hi ha un servidor, Antoni Torreño, que escriu igualment; però la modèstia m’invita a no dir-ne res. Només indicaré que, com que tinc la sort de ser amic de la bibliotecària, aquest fet m’assegura que el fons local guardarà sempre la meua “obra completa”.
Au, paiportins i paiportines: a llegir, a escriure, a dibuixar, a imaginar...!
Antoni Torreño

ENTREVISTA A GLÒRIA MAÑAS, DE LA LLIBRERIA LA MOIXERANGA I PRESIDENTA DEL GREMI DE LLIBRETERS DE VALÈNCIA


ENTREVISTA A GLÒRIA MAÑAS, DE LA LLIBRERIA LA MOIXERANGA I PRESIDENTA DEL GREMI DE LLIBRETERS DE VALÈNCIA

Toni Torreño i Josep Fuster


Ens rep de vesprada en el seu jardí, amb una temperatura agradable i ens ofereix un café granissat i unes pastes en una conversa sense presses al voltant del món del llibre. Es tracta de Glòria Mañas, una autèntica activista cultural, fundadora i propietària de la llibreria La Moixeranga, presidenta del Gremi de Llibreters de València i alma mater de la Fira del llibre. Ens confessa que es troba cansada perquè, després del tragí de la Fira, ara està involucrada en el de les Trobades d’Escoles en Valencià els últims caps de setmana i no ha pogut descansar massa.


Glòria, com començares en el món del llibre?
Amb il·lusió, amb l’idealisme propi d’una determinada edat; jo devia tindre 17 o 18 anys. Tenia una imatge idealitzada de les llibreries perquè eren un punt de trobada cultural i també de contacte, de difusió, de compromís. Jo veia que aquell món m’agradava i vaig obrir la llibreria el 1978, fa ja 31 anys, amb ajuda dels pares i un préstec bancari.
Pensares que era un negoci obrir la llibreria?
Sempre comences amb la idea de poder viure del negoci però els primers anys van ser durs. He d’agrair als meus pares que m’ajudaren molt. Una llibreria a Paiporta era un no saber què anava a passar. A més, com en totes les llibreries de barri o de poble, teníem la necessitat de ser també papereria. Era una manera d’incrementar les vendes i que la gent entrara al local. Però l’objectiu sempre ha sigut consolidar la llibreria. I jo crec que a final ho aconseguírem: La Moixaranga ha estat un referent de la comarca en el món de llibre. Però no és negoci. Subsistim com podem.
Un altre punt a favor teu és el tracte personalitzat en oposició al més asèptic de grans superfícies o llibreries cèntriques?
Evidentment. Si tu vols un llibre concret no et preocupes que te’l buscarem i te’l trobarem. La nostra filosofia és donar servei al client. Podrem tardar uns quants dies, a vegades més d’una setmana, però l’acon-seguirem. A un gran establiment no li ix a compte tindre una persona telefonant o rastrejant per internet el parador d’un llibre publicat en una editorial modesta, sense a penes distribució i directament et diuen que no el poden trobar. Això no ho fa un llibreter de vocació, i molts clients ens reconeixen aquest esforç i ens ho agraeixen amb la confiança.
És una sort per als habitants de Paiporta tindre una llibreria a prop?
No et cregues. De fa dos o tres anys sí que s’ha notat un increment de clients nous, és gent que ha vingut a viure al poble i que troba còmode tindre una llibreria a prop. Però és trist que molta gent del poble preferisca anar a València que comprar ací, i no únicament llibres. M’ha passat fins i tot amb els amics, que compraven en Tres i Quatre perquè feia modern i després em solien dir: Ah, tu també el tenies? Ja hi estic acostumada.
Canviant de tema, i com a presidenta del Gremi de Llibreters, quina és l’ètica del llibre?
Primer de tot, intentar ser el millor professional possible, estar al dia de les novetats de tot tipus, que no és fàcil. Després oferir un bon servei. I tercera i molt important respectar el preu fix i els canals de comercialització. Una de les apostes més clares del Gremi és respectar les regles del joc. Tots els actors tenen el seu paper: autors, il·lustradors, editors, distribuïdors i el llibreter.
No es respecten les regles del joc?
No. A mitjans dels noranta comença a prostituir-se el sistema. I és des de dins del sector mateix. S’enceta una campanya ferotge per veure qui en ven més, siga com siga. Les mateixes editorials comencen a fer-te la competència. Vos pose un exemple: fins a eixe moment els mestres de les escoles passaven per la llibreria per veure què havia eixit o per encarregar-te alguns llibres. Ara les editorials van a les escoles a oferir el seus productes amb el mateix descompte que em fan a mi. I clar, jo no puc competir en preus amb la mateixa editorial que me’ls ven a mi.
Després vingueren les vendes directes de les AMPES?
Sí, eixa va ser la següent: competència deslleial i il·legal. FAPA (Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes) argumenta que ells no venen, que només distribueixen. Un colp molt fort per a moltes llibreries que hagueren de tancar. Es calcula que entre el 30 i el 40% de la producció editorial no passa per les llibreries.
La venda directa per internet vos ha perjudicat?
No, en absolut. A hores d’ara aquest mercat és minoritari, al voltant de l’1% del total i solen ser llibres molt especialitzats, en idiomes estrangers... A més a internet s’han de pagar les despeses de correu i això encareix el preu final del producte.
Quina valoració fas de la Fira del Llibre de València, de la qual ets l’organitzadora?
Molt bona, però són 4 o 5 mesos de faena molt intensa, a més agreujada per la incertesa econòmica. A hores d’ara encara no ens han passat les ajudes de la Fira de l’any passat, i en l’edició d’enguany ens hem tirat avant sense saber si tindríem cap tipus d’ajuda institucional. És un desastre. Si la situació continua així la Fira no podrà celebrar-se més o l’haurà de controlar directament l’Ajuntament, com ja passa a Castelló.
Què penses del llibre electrònic?
És un producte més, que té el plus de la novetat. Ara se n’està parlant molt però té un nivell de penetració encara escàs. Jo crec que els dos formats (el paper o el suport digital) llibre poden conviure. Tots dos ofereixen avantatges i inconvenients. Per exemple, ¿vos imagineu regalant un “codi” per baixar-se un llibre digital? Pot açò substituir l’elegància del regal d’un bon llibre, ben embolicat? Però bé és cert que totes les generacions joves son pantalleres...; és absurd negar-se als avanços, no hi ha mitjans o formats roïns per se. De fet en el Gremi volem que a final d’any totes les llibreries puguen comer-cialitzar llibres electrònics. No hem de perdre de vista que és un producte més.
Veus algun problema per a eixa futura implantació del llibre electrònic?
L’únic problema són els drets d’autor, no podem caure en la trampa de la consigna cultura gratis. És molt trist que l’únic que sembla que haja de ser debades és la cultura, per a tota la resta hem de pagar.
Per què es diu que el llibre és car?
Un argument molt repetit, però no és cert. És un problema de valors. El mateix pare que es queixa dels 7 o 8 € que costa el llibre que ha de llegir el fill en l’escola, se’n gasta tot seguit 3 o 4 en una revista, 3 en un paquet de tabac i 2 en llepolies per al nano. Però veges tu, de car, només ho era el llibre! Realment, allò que valorem ens sembla barat i les coses que no valorem, encara que valguen 1 € ens semblen cares. No es qüestionen els 50 € d’una motxilla de marca però si el preu d’un llibre.
Per acabar, Glòria, està afectant la crisi també al sector del llibre?
Encara que semble mentida tot el contrari. En l’últim any s’ha produït un repunt de vendes de llibres que potser té relació amb la crisi econòmica. Abans, la gent eixia i anava de viatge molt sovint i no tenia temps per a res i ara es busquen alternatives casolanes al seu oci. Probablement els èxits de vendes de la campanya de Nadal i ara en la Fira tenen aquesta causa. Molts antics lectors, que estaven en stand by, com que no ixen totes les setmanes, han tornat al llibre. Ja va passar amb els regals de Nadal i Reis: molta gent m’encarregava lots de 2 o 3 llibres per regalar als nebots o als néts i quan els demanava 20 o 25 € els semblava barat. Clar, l’any anterior se n’havien gastat 50 en un joc d’ordinador o de consola.

dimarts, 2 de juny de 2009

El llibre i la societat digital

L’adjectiu digital sembla, en l’època contemporània, una paraula quasi màgica,arcana, que indica a l’usuari que un determinat producte disposa de la tecnologia més actual i que situa l’individu dins d’un procés global, una mica nebulós,consistent a informatitzar i modernitzar la societat. El consumidor, a banda de sentir-se satisfet de les facilitats i serveis que això li proporciona, intueix que aquest procés és el camí que condueix al progrés i, a tot estirar, es queixa de la velocitat d’aparició de nous productes, formats i aplicacions, cosa que, a risc de patir una mena d’estrés tecnològic, dificulta una adequada assimilació de les novetats. Si es preguntara què vol dir realment digital, un percentatge important no sabria la resposta, uns quants se sorprendrien pensant en els dits i uns altres l’encertarien amb els dígits, les xifres i un vague record escolar del sistema binari. La majoria, però, coincidirà a parlar sense manies de gigues, megapíxels, targetes de memòria, zooms òptics, velocitats de descàrrega o taxes de compressió. I tot això ho utilitza qualsevol persona per a fer fotos del vestit de fallera de la neboda, per baixar-se una pel·lícula d’internet, per canviar la melodia del mòbil o filmar la festa de l’escola del xiquet. També hi haurà sempre un percentatge que, per raons d’edat, ideologia o por tecnològica, es negarà a utilitzar qualsevol aparell nou perquè no n’entenen el funcionament o no volen ni tocar-lo. Hi ha encara més persones de les que es pensa que, sense tindre una edat avançada, es neguen a usar un ordinador És una evidència admesa per tothom que la digitalització, pel que fa al sector de l’oci, ha sigut pràcticament absoluta en els últims temps. En la major part dels casos ha suposat un increment de la qualitat i de l’accessibilitat. Mai no hem tingut un accés tan fàcil, moltes vegades sense eixir de casa, a música, pel·lícules, notícies, etc. I en el camí d’aquesta democratització de l’oci, la llista de formats i aparells que han quedat obsolets és llarga. Des de les tradicionals cintes de casset als rodets fotogràfics, de les cintes de vídeo als disquets d’ordinador passant per aquelles enormes càmeres de vídeo o les instantànies polaroid. Llevat d’alguns especialistes o d’alguns aficionats recalcitrants, és dubtós que algú els enyore realment. Qui pot negar els avantatges de la fotografia digital, que permet veure la foto a l’instant, front a l’analògica amb les sorpreses del revelat? Potser algun pedant en trànsit a la modernitat. No obstant, hi ha dos formats analògics que oposen una certa resistència a morir. Un és el disc de vinil, un cadàver que es mira de ressuscitar amb una mescla de romanticisme i esnobisme i qui sap si de visió empresarial. I l’altre és el de la lletra impresa. Deixant a banda les publicacions periòdiques, que tenen ja totes una edició digital i algunes fins i tot n’han suprimit l’edició en paper, el llibre és, sense dubte, el producte que ha aguantat millor els embats digitals. No deixa de ser curiós que el format més antic (els primers llibres impresos daten de finals del segle XV), siga el que haja resistit millor el procés de digitalització. Procés que sí que ha experimentat tota la tasca de creació i d’edició: pocs escriptors refusen els avantatges dels processadors de textos, així com cap editor deixa d’utilitzar la informàtica per a la composició i maquetació de qualsevol llibre. Si els usuaris tenen la mà trencada en la utilització de tot tipus de suports digitals i la indústria editorial usa sense manies la informàtica, ¿per què el producte final, el llibre en paper, continua sent aclaparadorament majoritari respecte al llibre electrònic (e-book)? La resposta és ben evident. De moment el llibre imprés continua sent més còmode i accessible que l’electrònic. Resulta molt més natural seure en una butaca (o gitar-se en el llit) a llegir un llibre en paper que recordar-se d’haver carregat la bateria del llibre electrònic, per no parlar dels problemes visuals que poden derivar- se de la contemplació continuada de tot tipus de pantalles. És cert, tanmateix, que el llibre imprés ocupa molt d’espai i atrau especialment la pols, i que convenientment digitalitzat evitaria molts d’aquests inconvenients. Tot i que també és veritat que, de moment, el llibre electrònic presenta més problemes i inconvenients que avantatges i fa la impressió que encara tardarà molt a substituir els seus homòlegs de paper. S’intueix que el futur és del llibre electrònic malgrat que li queda molt de camí per recórrer. No cal preocupar-se’n massa, però. Els formats naixen i moren i convé recordar que allò realment important és el contingut del llibre, no el continent. Josep Fuster

dimarts, 10 de febrer de 2009

VOLS ASSOCIAR-TE A L’A.C. EL BARRANC?

VOLS ASSOCIAR-TE A L’A.C. EL BARRANC?
Envia’ns o fes-nos arribar aquesta fitxa
ASSOCIACIÓ CULTURAL EL BARRANC Paiporta
c/Albal, 45 -3. 46.200 PAIPORTA http://elbarrancdepaiporta.blogspot.com/
COGNOMS I NOM:

D.N.I.: ________________DOMICILI: ___________________________________.
LOCALITAT: ______________ C.P.:_______ E-MAIL:_______________________
TELÈFONS: fix ___________________ mòbil_____________________________

dilluns, 9 de febrer de 2009

Programa d'activitats març-abril 2009

PROGRAMA D’ACTIVITATS * 5 de març, 20’00 h a l’Auditori: L’agricultura ecològica, xarrada a càrrec de José Ángel Cerveró i Eva López, llauradors. Estan previstes dues xarrades més, preparant-nos per a una associació de consumidors: El comerç sostenible (26 de març) Les associascions de consumidors (7 de maig) * 7 de març, 11’30 h. a la Biblioteca Municipal, sala infantil: Xarrada i presentació dels llibres Reivindicació del valencià, d’Eugeni Reig i Gramàtica valenciana raonada i popular d’Abelard Saragossà. * 3 d’abril, 19h a l’Auditori: Presentació de l’Associació El barranc, amb música i vi d’honor VOLUNTARIAT PEL VALENCIÀ Recordem a tots els associats i al poble de Paiporta que podem participar en la campanya del Voluntariat, bé com a voluntaris, bé com a aprenents. El programa consisteix en 10 sessions de parla d’una hora en què el voluntari i l’aprenent usaran el valencià en la vida quotidiana. Tot aquell que vulga apuntar-se o demanar més informació pot telefonar a l’AMPA de l’escola Jaume I (96 397 29 36)

diumenge, 8 de febrer de 2009

Excursió a Sogorb

EXCURSIÓ A SOGORB El 8 de Febrer vam eixir a les 9 de Paiporta i férem camí cap a la Vall d’Almonessir. En la cooperativa, aquell que volgué comprà oli i algunes conserves artesanes. En acabar anàrem cap a Sogorb on a les 11:30 havíem quedat amb els qui no tenien interés de visitar la cooperativa. La visita a la ciutat episcopal la férem acompanyats d’un guia local. Començàrem per l’Ajuntament que ocupa el que fou el palau ducal, la residència del duc de Sogorb. Està situat en una plaça de nom curiós, de l’Agua Limpia, perquè hi passava una sèquia d’aigua neta i uns metres més avall hi havia la zona on s’assaonaven pells, activitat en què s’embrutava molt l’aigua. Just al costat de l’adoberia està el Museu de l’Entrada de Toros y Caballos, la famosa festa local on s’exhibeixen imatges molt impactants d’aquesta festa tradicional. Després, a pesar d’un vent molest, ens dirigírem a dos de les torres que es conserven de la muralla: la de la Cárcel i la del Botxí. Vàrem pujar a aquesta última per contemplar una vista quasi completa de la vall del Palància i dels confins d’Aragó. Després resseguírem la muralla i per carrers i placetes arribàrem al museu de l’oli on s’explica molt gràficament el procés que, en l’almàssera, converteix l’oliva en oli. Després de recórrer els carrers que ens dugueren a la catedral anàrem pels cotxes per dirigir-nos a dinar. Aprofitant les Jornades Gastronòmiques de l’Alt Palància, havíem reservat taula al restaurant Ambigú, on gaudírem d’un esplèndid menú de degustació, amb creacions tan suggerents com chupito de pésols amb cruixent de pernil ibèric o la clàssica olla segorbina. Una excursió que ens acostà a una ciutat que, amb un patrimoni monumental molt destacable, és una gran desconeguda malgrat la proximitat. I que mereix més d’una visita per perdre’s pels carrerons i places de la part antiga. Josep Fuster

dimarts, 3 de febrer de 2009

ENTREVISTA A TERESA BOIX, PRESIDENTA DE LA QUE FOU L’ASSOCIACIÓ CULTURAL ATZAVARA

«L’aportació d’Atzavara encara és visible en alguns projectes com la recuperació de la memòria gràfica de Paiporta» Josep Fuster i Antoni Torreño Acudim al seu despatx a peu i la trobem calfant cafè, en un moment de descans abans capbussar-se de nou en la preparació d’un certamen de cinema. Teresa Boix des de sempre ha tingut vocació per la gestió cultural. Començà en el moviment associatiu de la mà d’Alimara i, ja professionalment, ha treballat en ajuntaments, a l’IVAJ i, finalment s’ha muntat la seua empresa “Feets”, que té la seu al poble. A Feets continua una incansable dedicació a la programació d’esdeveniments i activitats tan importants com la Fira del Llibre de València, els Premis Tirant, la campanya Anem al Teatre o el projecte Imatges per al futur per a diversos ajuntaments valencians. També va ser en el seu moment la presidenta de l’associació cultural Atzavara; i en aquesta entrevista, invitats també al cafè de la vesprada, ens recorda alguns moments, anècdotes i anhels d’aquells anys. Teresa, què era Atzavara? Atzavara és la pitera, que n’estava ple el barranc, una planta que pot durar cent anys, i Atzavara érem una colla de gent que teníem inquietuds i que volíem dinamitzar la vida cultural de Paiporta. Penseu que en aquella època al poble no hi havia espais culturals, com els actuals Museu de la Rajoleria o l’Auditori. Cent anys no durà, però... De quina època estem parlant? Estem parlant de 1995 i les nostres activitats s’estengueren durant sis anys. Arribàrem a tindre vora 130 associats. En eixos anys vam organitzar actes multitudinaris i variats. Sort que en aquells moments comptàvem amb el suport de l’Ajuntament. Per què vas ser tu la presidenta? Per les raons de sempre en associacions d’aquest tipus, perquè ningú no volia ser-ho i em tocà a mi. Per a ser presidenta quasi per obligació no ho feres tan malament segons ens consta. Quines activitats recordes? Per exemple, la que més èxit tingué van ser els balls de saló que es van fer a l’institut els dissabtes de vesprada durant molts anys, amb una gran participació. A més vam organitzar les Jornades Gastronòmiques; i vam tirar endavant un projecte de recuperació de la Memòria Gràfica: replegàrem un munt de fotos antigues del poble i de la seua gent, amb el qual férem fins a cinc exposicions (un fons que ara ha passat a formar part del fons del Museu de la Rajoleria); també recorde algunes tertúlies i presentacions de llibres... Gran part d’estes activitats es van realitzar amb la col·laboració del restaurant Machado 12. Tingueren repercussió en el poble? Algunes sí. Per exemple participàrem en les festes de Sant Roc organitzant jocs populars, tractàrem de recuperar la pilota valenciana, concerts de rock... De tota manera una de les més multitudinàries era el sopar de lliurament dels premis Jaume I, que tenia lloc als salons Florida per la quantitat de gent que ens reuníem. Tot va anar de color de rosa, aleshores? Bé, no tot, vam tindre algun ensurt com un xicotet incendi al local que féiem servir per a restaurar mobles, que era una altra de les activitats que vàrem programar aquells anys i que, desgraciadament, s’acabà aleshores. Per a tantes activitats, imaginem que teníeu col·laboració de gent de fora del poble...Sí, de fet vam comptar amb molta gent de diversos àmbits culturals. Ara em vénen al cap les nits de contes per a adults Contes a la vora del foc en què participaren alguns dels nostres millors narradors orals com Llorenç o Carles Cano. També col·laborà l’artista Ramon Albert (el logotip de l’associació era d’ell). Per cert, durant alguns anys editàrem l’obra gràfica d’alguns artistes que ens servia per a recaptar fons per a l’associació. Però a vegades era Atzavara qui col·laborava amb altres institucions, com ara l’Ajuntament, la falla del poble o fins i tot l’institut de Picanya, ajudant en l’edició del seus premis literaris. I si tantes activitats es feien i tenien tanta acollida, per què Atzavara deixà de funcionar? Buf, com en quasi totes les associacions arribà un moment que a Atzavara només treballaven quatre o cinc persones, i això crema molt. Saps que tens darrere molta gent però que col·labora esporàdicament. És més, el pitjor d’una situació com aquella és que molts associats no tan sols no treballaven sinó que damunt criticaven les iniciatives de les persones que tiraven del carro. Arribà un moment que anaren deixant de programar-se activitats. Aleshores, quan desaparegué Atzavara? No va tindre una data concreta de dissolució, és més, durant un temps després d’haver deixat de reunir-nos, encara alguns seguiren organitzant el curs de balls de saló; o el restaurant Machado 12 va continuar muntant les Jornades Gastronòmiques sense nosaltres. Hi ha algun llegat d’Atzavara? Mira, remenant papers he trobat la revista que féiem llavors, PaipHorta, El corcó d’Atzavara i he recordat que vam ser nosaltres els primers a reivindicar que el Rajolar es convertira en un centre cultural i això feliçment s’ha aconseguit. Si bé alguns projectes no han quallat, com ara la recuperació de la pilota valenciana, en altres la nostra aportació potser encara és visible com la recuperació de fotos antigues que a hores d’ara continua al Museu de la Rajoleria. Per acabar, Teresa, ens dones algun consell? Jo crec que una de les coses fonamentals és que diversifiqueu el treball, que es repartisca entre molta gent per a evitar cremar-vos massa prompte. I és fonamental també que tingueu il·lusió en el que esteu fent. Revista nº 1 Febrer 2009

Eixida a Xàtiva

La primera eixida de l’associació ha estat a Xàtiva. Val a dir que va haver-hi una protoactivitat consistent en una memorable calçotada l’any passat (només perquè conste en acta).
Com us contava, anàrem en novembre a Xàtiva, que és el meu poble però eixe no va ser el motiu de l’excursió. La Sati dels íbers-contestans, Saetabis dels romans, Medinat-Xat-Evà dels àrabs i Xàtiva de Jaume I ençà (amb algun període obscur i obscurantista en què l’anomenaren San Felipe o Játiva) com es desprén de la seua llarga història té molts motius per a una visita reposada.
Començàrem deixant els cotxes a la Plaça del Mercat, el que queda d’ell perquè l’han convertit en una mena de pàrking de zona d’oci nocturn al bell mig de la ciutat antiga. A les 10, com un clau, érem al Museu de la ciutat. És un totum-revolutum però no deixa de tindre el seu encant, tant l’edifici com les obres exposades, i sobretot la pintura de Felip V penjada cap per avall. Per si aneu fluixos d’Història, us recordaré que durant la guerra de Successió, pel 1707, Xàtiva va cobrir la retirada cap a València de l’exèrcit maulet i aliat, i va pagar cara l’heroïcitat amb assassinats i deportacions, saqueig, destrucció amb incendi inclòs. D’aleshores ençà els de Xàtiva som coneguts com a “socarrats” i ho portem a honra. Males llengües diuen que ens anomenen així per la calor que fa a l’estiu però no cal donar-hi massa crèdit.
Acte seguit visitàrem la Seu, que té dues notes destacables: és enorme i està inacabada. A l’entrada hi ha dues estàtues dels dos papes Borja. El de Xàtiva i el de la Torre de Canals o dels Borja, que està a 7 km. I esmorzàrem en un baret de la Plaça del Mercat, molt bé per cert encara que caret.
Fent-los fer un volt, els vaig baixar pel carrer de les botigues, el monument als Maulets (únic a tot el País), Sant Francesc, girant per l’Albereda i pujant per la plaça la Bassa enfilàrem cap al Castell. Visitàrem l’ermita de Sant Feliu, de transició del Romànic al Gòtic, la Nevera, la cova dels Coloms i per un caminet estret pujàrem al Castell. Era quasi hora de dinar, férem un volt i quatre fotos i dinàrem al Restaurant del Castell. El lloc incomparable, el menjar encertat i l’ambient immillorable.
Acabats de dinar i riure, visitàrem el Castell, barreja de construccions d’origen romà, àrab, catalano-aragonès i del S XX. Però tot ell un conjunt recomanable i amb magnífiques vistes sobre La Costera i Bixquert. A les sis ens despatxaren i baixàrem pel camí de l’ermita de Sant Josep fins la Plaça del Mercat. No sense abans signar l’acta de constitució de l’associació el Barranc, sobre els capons dels cotxes (perquè també conste en acta). Els agafàrem i cap a Paiporta.
Crec que per a tots va ser una jornada memorable. No us perdeu la pròxima. Un abracet.


Evarist Fillol (un socarrat a Paiporta)

UNA ASSOCIACIÓ AMB TEMPS PER DAVANT

Fo

Fo



Anem sense el rellotge. Ens l’hem llevat perquè no el necessitem, com qui es trau el pantaló ajustat de la cintura, com qui es desfà el nus d’una corbata o es despassa l’últim botó de la camisa i respira alleujat... No necessitem rellotge. No necessitem controlar el temps o que el temps ens controle. El desem sobre la tauleta i, amb roba còmoda, amb un somriure sense dissimular, paladegem amb gust aquest moment. El temps és ara nostre i el tic tac el marquem nosaltres, cadascú de nosaltres, amb una consciència alegre de sentir-nos lliures per a omplir aquests espais d’oci amb allò que ens agrada fer. Ha nascut un nou col·lectiu al poble, l’associació cultural el Barranc, amb voluntat de viure el temps lliure sense el rellotge. I llancem alhora una revista que tindrà aquest nom «Sense el rellotge», dedicada a conéixer com viu l’oci el poble de Paiporta. Volem acostar-nos número darrere número als grups de persones que s’ajunten amb una il·lusió comuna. I ausades que ens dediquem a romanços! Qui es pense que Paiporta encara és un poble menut, no ha de consultar únicament el nombre de veïns o el traçat de carrers per canviar d’idea, sinó també la quantitat d’aficions, d’associacions i de col·lectius que poden fer de Paiporta un motor magnífic de creativitat i de participació ciutadana. Música, teatre, danses, esport, festes, tradicions, llibres, fotografia, excursionisme... Tot allò es pot trobar en l’esperit inquiet dels paiportins. Vivim en un poble tradicional i encara arrelat a l’Horta però també en un poble d’acollida, que s’ha fet gran. L’associació El barranc estem convençuts que hem de saber compaginar les dos realitats, i que un oci ric i associatiu és un bon trampolí per impulsar aquesta harmonia. Diumenge. Passege. M’acoste al carrer Jaume I, el Wallstreet financer de Paiporta, de la mà de la meua filla. Se sent un micròfon. Hi acudeix molta gent. Han tallat el carrer al trànsit, han muntat un cadafal i han llançat un camionet d’arena sobre l’asfalt. Encara falten per arribar els rectors, però gossos, gallines, pardalets engabiats, conills, un paó... ja estan a punt per a la desfilada a la placeta, a l’altra banda del pont vell. Davant d’ells l’estàtua de Sant Antoni del Porquet. Darrere, moltes cavalleries de Paiporta i de tota la contornada... Hi ha gent que li dedica el temps als cavalls. En una època de velocitats extremes, de dipòsits de gasolina, d’autovies i d’asfalt, encara hi ha qui es lleva el rellotge i acaricia dia a dia la crinera d’un cavall i passa un raspall per l’esquena, a una haca que fumeja després d’una passejada. El dia assenyalat, buscant els camins perduts de l’Horta, ixen els animals engalanats, enganxats a un carro. Vicent Tarazona, amic de la penya l’Arre se’ls coneix a tots i amb una estima profunda per la seua terra i la seua gent, amb un valencià vivíssim, va glossant les cavalleries, els arnesos, els tipus de carros, presenta les famílies... Ho viu tot amb passió i sense rellotge. Pel seu costat segueixen circulant periquitos, conillets, gossos falders, tortugues d’aigua i pares, mares, xiquets i tietes, que reben la benedicció de Sant Antoni. És només un exemple: La tradició del món de les haques, que sembla ja invisible, desfilant colze amb colze amb els «pets», les mascotes de cada casa. Una jota amb castanyoles, un encaix de boixets, una carambola a tres bandes, el rally de Dakar amb moto, la publicació d’un llibre, un assaig teatral que no acaba d’eixir bé, els compassos d’una marxa mora, la pintura d’un ninot de falla, un trombó de vares, l’esbòs d’un retrat a l’oli, els acords d’una guitarra, el partit del dissabte al Terrer, dos voluntaris aprenent valencià i compartint un café, una glopada d’orxata; una esmatxada de bàsquet, un poema a mig acabar, la pirueta d’una patinadora... Els meus amics Vicent i Juan Carlos teclegen Per a Elisa al piano una i altra volta; el meu amic Francesc reconeix refilets d’ocell per un camí tranquil, Anna sua al gimnàs, la clavariesa s’arregla la mantelleta; l’associació el Barranc se n’ha anat a caminar per Xàtiva; un veí del replà posa a punt la bicicleta; un altre, es calça les botes de muntanya; els colombaires miren un estol d’ales pintades que recorren el cel i les teulades... La canya del clarinet ja s’ha de canviar; Elies que canta, la banda que assaja, la filà que desfila, la fallera que es vist... Per a què continuar? Tots, sense rellotge. Si un grup de veïns de Paiporta hem posat en funcionament una altra associació és perquè tenim, al nostre torn, unes inquietuds que volem compartir amb tots els que vulgueu: ens agrada el patrimoni cultural de tots els valencians; ens agraden els llibres, ens agrada la tertúlia i conéixer persones que ens facen raonar. Ens estimem la llengua dels valencians i cada pam de terra de la nostra terra. Reivindiquem un poble net, ric d’esperit, desvetlat i feliç; un poble habitable, mesurat per les passes d’un caminant, amb places i carrers vius; un poble acollidor, tolerant, defensor de la seua tradició, de la seua cultura, de la seua llengua, i alhora amant de la diversitat del món que s’obri a la porta de casa. Aquesta serà la nostra divisa en les activitats que programem. Estem oberts a tots. Vos convidem a participar en les nostres activitats, o que vos feu socis al nostre costat. I compteu amb nosaltres si voleu que ens sumem als vostres projectes engrescadors. Un últim apunt: a El Barranc no partim de zero. Molts de nosaltres ja érem socis d’un altre col·lectiu que, desgraciadament, va anar perdent manxa fa alguns anys: Atzavara. Som hereus d’aquell esperit i d’aquelles maneres d’entendre el poble. És per això que a les pàgines següents entrevistem Teresa Boix, la que fou presidenta d’Atzavara. Amb tot el temps per davant: No tenim cap rellotge que ens controle. Antoni Torreño

Febrer 2009