En els últims anys hem assistit a una autèntica eclosió de les organització no- governamentals (oenegés) en el panorama associatiu del nostre país. La repercussió mediàtica d’algunes, la reivindicació generalitzada del 0’7%, les catàstrofes humanitàries en països subdesenvolupats i també, ai!, les malversacions de diners fetes per unes altres, poden haver fet que moltes persones pensen que l’existència d’associacions d’aquesta mena és un fenomen relativament recent. Res més lluny de la realitat. No és que amb anterioritat no existiren entitats que respongueren a aquest patró d’ajudar als altres, sinó que eren conegudes amb uns altres noms. En la llarga nit franquista la majoria estaven vinculades a l’Església catòlica i es dedicaven fonamentalment a la caritat, una virtut cristiana que era molt ben rebuda pel règim, sempre que no se n’anara més enllà i es feren evidents, per tant, les causes que propiciaven la necessitat d’aquestes organitzacions. Caritas diocesana, l’Associació Valenciana de Caritat o el Col•legi Imperial de Xiquets Orfes de Sant Vicent Ferrer en són bons exemples de les religioses i Creu Roja de les laiques.
Amb l’arribada de la transició molts van girar l’esquena a aquestes organitzacions tradicionals que es van considerar desfasades, residus d’una època que es volia oblidar. Excepte persones grans i gent vinculada a l’església, que van continuar formant-ne part, la major part de la gent amb consciència social va preferir, en general, militar en la miríade de partits polítics i/o sindicats que van sorgir com bolets en aquella època i que vehiculaven les intenses ànsies transformadores d’una societat que intentava girar full d’un passat dictatorial. És també el moment en què, aprofitant els nous aires de llibertat que bufaven pel país, comencen a arribar notícies de les oenegés internacionals més mediàtiques, autèntiques multinacionals del voluntariat, com ara Greenpeace, Amnistia Internacional, Metges sense fronteres, Human Right Watch o Intermón (en aquella època vinculada a la Companyia de Jesús).
Ja entrats en la dècada dels vuitanta, el desencís començà a afectar moltes persones que, desenganyades de la política o dels jocs de poder al si dels partits, deixaren la militància activa i es van trobar orfes de ferramentes per a intervenir en la vida social. A això cal afegir l’arribada de noves generacions que, lliures del llast d’haver viscut sota el franquisme, projectaren una brisa fresca en el teixit associatiu, sobretot perquè s’hi acostaven lliures dels apriorismes de les persones majors. La concepció del treball voluntari, sense cap més recompensa que la satisfacció íntima, sense la necessitat de traure’n profit (polític, econòmic o religiós) va ser tota una novetat que va somoure els fonaments d’una societat en què els diners fàcils i l’estètica i la pràctica del nou ric es convertien en el catecisme materialista d’una població cada vegada més conservadora, més defensora dels privilegis que la societat del benestar oferia.
És en aquesta societat ja hipermaterialista que comença a prendre força el concepte de solidaritat, despullat de connotacions polítiques o religioses, i per això assumible per una gran part de la ciutadania, si més no, en aparença. Concepte que ja era present en la major part de països del nostre entorn, sobretot en els que no havien patit una dictadura. Davant dels excessos d’un mode de vida consumista molta gent gira la vista cap al Tercer Món i no veu sinó l’obscenitat de la fam, la vergonya de les condicions sanitàries lamentables (si és que n’hi ha), o la hipocresia dels nostres governs democràtics que donen suport sense enrojolar-se a règims totalitaris per mers interessos econòmics o geoestratègics. És gent que sent fàstic quan comprova que malalties que es poden curar fàcilment són mortals a l’Àfrica perquè no hi ha diners per pagar un medicament o que se li trenca l’ànima quan veu les condicions d’esclavatge en què centenars de milers de xiquets treballen per poder malviure. I que està disposada a fer alguna cosa per pal•liar aquest estat de coses per després, si és possible, combatre’n les causes.
Aquesta embranzida de les oenegés no passa desapercebuda per a l’opinió pública, àvida de combatre la seua mala consciència, que posa de moda aquest tipus d’organitzacions. Quasi dóna un cert estatus ser-ne membre d’alguna, aporta un cert plus de persona solidària i compromesa, encara que al capdavall això supose una banalització de la tasca de les mateixes associacions. De tots és sabut que el poder revulsiu d’una imatge perd força fins quasi desaparéixer amb la repetició indefinida del seu missatge. Quantes vegades s’ha vist per televisió la imatge del xiquet negre amb el ventre unflat per la fam i el voltor al costat? Tantes que ja el considerem familiar amb la pèrdua del dramatisme originari que era capaç de ferir les consciències panxacontentes del Primer Món.
A causa de la percepció positiva que les oenegés desvetlen entre la població es produeix, per una banda, una proliferació d’organitzacions que, valga l’expressió econòmica, satura el mercat (fins i tot els partits polítics creen oenegés “filials”, que reben substancioses subvencions per l’administració afí corresponent); i per l’altra una afiliació important de persones atretes pel caliu de la solidaritat (i algunes altres també per la moda). Sense menystenir aquelles que per necessitat de relacions socials s’inscriuen en una oenegé com podrien fer-ho en un partit polític, una falla o l’adoració nocturna.
El problema bàsic de la majoria d’oenegés ( i també de tota la societat civil), a banda de problemes organitzatius i econòmics, és que les seues actuacions són pal•liatives i difícilment poden atacar de soca-rel les causes dels problemes. Topetem de nou amb la força abassegadora del mercat, i amb la política que segueix els seus designis. Potser no hi ha cap més alternativa, encara que siga trist reconéixer-ho. Tot i que sempre ens quedarà la utopia. Afortunadament.
Josep Fuster
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada