Entrevista a Yolanda Chábarri, Fina Picazo i Marian Zorrilla, gestores d’APAHU
Yolanda ja ens esperava quan vam picar a la porta de la seu de l’Associació Paiporta Humanitària al carrer Ausiàs March. Ella mateixa va telefonar a Fina per informar-li que ja havíem arribat, i acudí de seguida. Més tard, quan degué acabar de treballar, aparegué Marian, que s’uní a la conversació. En aquell moment ja estàvem en un ambient ben distés després de superar algunes reserves inicials. No ens coneixíem però allò no va ser cap obstacle: El calor humà que desprenen les tres juntes ja parla de la força i l’energia amb què escometen els seus projectes.
Elles es consideren apolítiques, però en realitat, el que volen, és preservar amb zel la seua independència, i lliurar-la d’interessos partidistes, perquè de fet estan ben compromeses i prompte viatjaran a Madrid a manifestar-se per demanar la dignitat i la independència del poble saharaui i no dubtaran a denunciar la injustícia i les causes que han portat els més desfavorits dels pobles (els xiquets) a patir les gravíssimes conseqüències de les guerres.
ENTREVISTADORS: JOSEP FUSTER i ANTONI TORREÑO
Com va nàixer APAHU?
Unes famílies vam decidir muntar l’associació després de la primera acollida de xiquets saharauis que es féu a Paiporta l’any 1996. Aquell any va ser l’ajuntament el que gestionà la vinguda de 25 xiquets i xiquetes. Fou una experiència meravellosa i volíem assegurar-nos que tindria continuïtat; per això algunes famílies decidírem associar-nos en APAHU (Associació Paiporta Humanitària).
I des d’aleshores heu mantingut l’intercanvi humanitari amb el poble saharaui?
Sí. Encara que algun any deixaren de vindre perquè ens centràrem més en l’atenció de les seqüeles de guerra en els xiquets de Kosovo; però hem mantingut l’acollida de xiquets del Sàhara tots aquests anys. Hi hagué un any, el 1999, que vam arribar a combinar tres programes d’ajuda i acollida al mateix temps: el Sàhara, Bòsnia i Kosovo. I a Paiporta hem arribat a acollir en famílies fins a 97 menuts.
Tot això, a soles Apahu?
Bàsicament sí, en els programes amb Bòsnia i Kosovo. Però Apahu està federada amb les associacions de solidaritat amb el poble saharaui de la Comunitat Valenciana. Siga com siga, la gestió de les famílies que acullen, l’arreplega de fons per als viatges i despeses de visats, els monitors, el seguiment de l’acollida... tot és cosa nostra.
Quantes persones sou Apahu?
Socis en serem uns 120 a Paiporta, però a la gestora treballem continuadament unes 15 persones i nosaltres tres sempre estem en tot. Contem també amb moltes famílies cooperants. Trobar famílies d’acollida no és problema. És més complicat tindre fons suficients per portar tots els xiquets que voldríem. Els nostres recursos són limitats.
Quins són aquests recursos?
Les quotes dels socis, les subvencions de l’ajuntament i un fum d’iniciatives per recaptar diners que sempre tenen molt bon suport en el poble: rifes, loteria, desfilades de moda... Al final, hem de jugar cada temporada amb els diners que hem pogut arreplegar, que no són molts si penseu que els bitllets d’avió tenen un cost elevat.
I, per exemple, què vénen a fer els xiquets del Sàhara a Paiporta?
L’acollida es fa durant els mesos d’estiu i és bàsicament assistencial. Mèdica. Tenim un concert amb la conselleria de sanitat per fer un seguiment de cada xiquet. En eixe sentit és magnífica la col•laboració del centre de salut de Paiporta (de 10), i també d’alguns metges del poble. Després, en les famílies, els xiquets fan les activitats de cada casa i coneixen la nostra manera de viure, que és un model cultural que en tornar, contrastaran amb la seua cultura...
També segueix el mateix patró el programa amb Bòsnia o Kosovo?
Sí. Especialment per a ells, l’assistència sanitària és primordial, però no els portem específicament en estiu sinó al llarg de l’any. Els xiquets, primer bosnis i després kosovars, vingueren i segueixen venint a Paiporta perquè eren i són víctimes directes de les guerres o de les postguerres en els seus països. Per exemple, Nisi i Sabine, que han estat en les nostres famílies, necessitaven intervencions quirúrgiques importants per a poder continuar una vida normal allí... I quan el metge els dóna l’alta, tornen amb les seues famílies.
Els vincles afectius que es creen entre les famílies dels xiquets i les vostres deuen ser molt forts...
Fortíssims. I duradors. Els pares dels menuts ens estan immensament agraïts per l’atenció que els donem, però és que les nostres famílies també han crescut i han aprés a conviure amb aquests xiquets d’una altra cultura. El contacte ens ha enriquit molt com a persones, a nosaltres també. I està clar que hem fet llaços sentimentals difícils de trencar. Per exemple a mi (Yolanda Chábarri) avui m’ha telefonat Sabine per a felicitar-me pel meu aniversari i per a recordar-me agraïda que també era l’aniversari de la seua primera intervenció quirúrgica per la qual estava tan agraïda... Per tot això, al remat, l’acollida és una experiència personal tan positiva. Això a part de la vessant solidària primera, que ens justifica.
I no heu visitat vosaltres el seu país?
Sí. Nosaltres tres sí. Hem estat a Kosovo, i Yolanda coneix també els campaments de refugiats saharauis. Ja vos podeu imaginar el tracte generós i absolutament acollidor que ens han dispensat. Si nosaltres ens considerem generosos pel que fem, s’ha d’estar allí per veure com estan disposades aquelles famílies a donar fins i tot allò que no tenen, per respondre amb gratitud a la nostra dedicació. No ens oblidarem mai els uns dels altres.
Quins projectes teniu de cara al futur?
L’acollida de xiquets del poble kosovar continua; i seguim totes les iniciatives de la federació d’ajuda al Sàhara. Ja estem preparant la pròxima caravana humanitària als campaments de refugiats de Tinduf; a meitat de novembre anirem a Madrid a una gran manifestació que demana solucions i independència per al poble saharaui; i APAHU tenim l’orgull d’haver fet amb voluntaris un documental «No mires hacia otro lado», que explica com funcionen les caravanes d’ajuda humanitària, des que es posa en marxa l’ajuda fins que arriba a la seua destinació. Creiem que està molt ben fet: conten la “història”, amb una gran sensibilitat, dos xiquetes narradores, una de la cultura saharaui, i una altra de la nostra. Aquest documental es presentà amb gran èxit a l’auditori de Paiporta el passat octubre i pensem repartir-ne més de 600 còpies per totes les associacions pro-Sàhara.
És important el que feu?
Així ho creiem nosaltres. A vegades algú ens tira en cara que busquem tan lluny les persones a què ajudar, tenint al voltant gent també necessitada. Però bé, ací també hi ha organismes públics i privats per a cobrir les necessitats assistencials dels desfavorits que hi ha més a la vora. Aquells països estan desfets. Nosaltres no arribem a combatre directament les causes d’aquella situació i aquelles injustícies perquè no podem, però el nostre model humanitari assenta les bases per a una convivència dels pobles regida per la solidaritat i els valors humans democràtics i de llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada