Excursió al Penyagolosa.

«La llum tamisada a través de milers de fulles d’arbres de tota classe: pomeres bordes, aurons, pins negrals, teixos, grèvols...»
9’30h 3º de temperatura.
Arriba l’autobús des de Paiporta. Sort que les 21 persones que arriben han pogut dormir plàcidament en els seus seients perquè han hagut de matinar molt i en diumenge!.
A les 9’30h comencen a baixar els viatgers, el primer, Carles Cano amb la seua cistelleta, encara que els bolets amb aquesta temperatura ja fa dies que s’han amagat.
Després d’anar al restaurant de l’Ermitori de San Joan a fer-nos un desdejuni, comencem la marxa. Decidim fer dos grups: el primer amb les persones més agosarades que es decidisquen a pujar al pic. Els presentem al nostre massai particular: Amat, que acostumat a grans caminades, ja té un poc de desfici. Sol passar amb els massai, acostumats a fer quilòmetres i quilòmetres de marxa... . Finalment, doncs, fem els dos grups i Amat amb la seua gent comença a caminar a pas lleuger.
Hi ha un grup intermedi que comença amb il•lusió la marxa al pic i que, a la vista de les corruixes, decideix anar amb el segon grup i contemplar floretes, arbres i altres meravelles.
Comencem pel Barranc de la Pegunta. És un moment fantàstic per contemplar-lo. La llum tamisada a través de milers de fulles d’arbres de tota classe: pomeres bordes, aurons, pins negrals, teixos, grèvols... És l’època de l’any en què gràcies a la humitat de les plogudes i l’aigua acumulada als rierols i barrancs es destaquen tots els elements del bosc. Colors des de l’àmbar al groc més intens, passant per l’ocre, el taronja dels aurons, el verd pàl•lid del grèvol i el verd fosc dels teixos. Llum i aromes de la terra humida, rica i amerada d’aigua.
Ens aturem a la font de la Pegunta, bevem, ens fem fotos i alcem la vista per contemplar, les heures i el vesc. Llegim als panels explicatoris les utilitzacions del vesc en èpoques antigues, per fer xarops (que en deien “aixaropet”) i paranys per als ocells. També llegim la informació sobre el Teix, tot ell verinós, a excepció de la corfa que té un ús medicinal: els antics asturs se suïcidaven amb baies de teix abans de caure en mans dels enemics.
Continuem pujant fins arribar a La Banyadera, ja a pocs metres de la base del pic. Llàstima que al segon grup no ens done temps de pujar perquè fa un dia clar i amb vent, ideal per contemplar pel camí molts dels pobles protegits per l’ombra màgica del pic: Xodos, Vistabella i tots els masos que es veuen des de la costera, com el de Sanaüja. Per no parlar de la vista des del pic: Vilafamés, Llucena, Culla, Atzaneta i la mar. En dies molt clars també es pot veure fins al Montgó. A l’altre costat, la Serra de la Batalla, Puertomingalvo... Continuem fins arribar al Mas de la Cambreta , el mas més alt del País Valencià. El nostre fotògraf particular, Paco Burguera, ens fa les fotos de grup amb les parets del mas com a fons.
Arribem a la font de la Cambreta recentment restaurada i Berni sempre tan previsor i ja acostumat a les excursions de tardor i coneixedor del fred i la bona gana que en desperten, ens treu un xoricet, salxitxó i una botelleta de vi que tothom agraeix. Són les 12’30h més o menys. Ja ens falta poc per arribar a l’Ermitori de nou.
Baixem a bon pas per la Lloma del Conill fins arribar a San Joan. Riem, contem anècdotes i esperem el grup d’Amat que arriba al cap d’un moment, satisfet d’haver pujat al cim. Ens fem unes cervesetes, uns cacaus i cap a l’autobús de nou. Ja arriba el moment de dinar. Arribem a l’Alforí i ens trobem la taula parada i el plaer de dinar tots junts, calentets i amb una gana de mil dimonis.
Tastem la truita d’arròs, l’olleta i els embotits de la zona, i sobretot xarrem de bona gana. Ha estat un plaer per nosaltres ensenyar-vos aquest trosset del nostre país. Ja a l’autobús les primeres aravogues ens saluden i ens anuncien un hivern que s’ha avançat i acomiada la bona gent de l’Horta. Esperem que hàgeu gaudit del paisatge de la passejada i fins una altra!