Entrevista a Imma Coscollà, mestra del CP Jaume I i promotora de la bicicleta

«En temes com l’ús de la bicicleta, l’escola ha d’anar per davant de la societat»
Entrevista a Imma Coscollà, mestra del CP Jaume I i promotora de la bicicleta

Imma està duent a terme enguany un programa per a 6é de Primària d’aprenentatge i convivència basat en l’ús de la bicicleta i ja projecta per al curs vinent una setmana de la mobilitat sostenible: «A l’escola en dues rodes.»

Acudim a la seua escola un dia laborable uns minuts després de les 5 de la vesprada. El seu despatx és encara ple de mestres i d’algun alumne que els pares no han arreplegat encara. Una àmplia finestra deixa passar la llum i s’hi poden observar tot de cartells, calendaris, retallables i una malafí d’objectes que omplin les parets i les taules. Imma ens invita a passar mentre acaba d’enllestir els últims assumptes amb pares, alumnes i companys. Vora les cinc i vint la tranquil•litat s’ensenyoreix del local i comencem l’entrevista. Imma és valenta: s’havia negat en redó a conéixer abans les nostres preguntes. Volia una entrevista fresca, i ella està habituada al debat i al raonament ràpid, filant sempre un discurs ben moblat d’idees i valors.

Imma, és una alternativa sostenible la bicicleta?
No és una alternativa, és l’alternativa en espais urbans. No contamina i, a més, ofereix altres coses que els altres mitjans de transport no poden, com per exemple la relació amb l’entorn en què et trasllades. Jo quan vinc a escola en bici salude més gent, puc gaudir del paisatge i, lògicament, vaig més ràpid que caminant. És una alternativa que no contamina, que et fa gaudir del paisatge, que en espais urbans i intracomarcals et permet una velocitat molt acceptable i que, a més, t’obliga a tindre cura dels llocs per on passes, cosa que no passa quan vas en cotxe. Això no vol dir que rebutge el cotxe: en la majoria de circumstàncies és tan absurd anar a Alacant en bici com en avió.
Per què amb el clima que tenim i vivint en una plana no s’usa més la bici i en canvi sí que es fa en països europeus amb condicions més adverses?
Per una part perquè s’ha perdut el costum que hi havia d’anar en bici i per una falsa idea de progrés i comoditat. També hi ha la falta de voluntat política dels governs, de tot tipus, que hem tingut i que mai no van apostar per convertir-la en un mitjà de transport. Ara sembla que tímidament es comença a fer. Confiem que siga una aposta seriosa de futur i no només un tema rendible políticament.
Aleshores, el servei Bikeporta?
Sí va de bo, és l’inici d’un camí, no el final. Si no fóra un “principi” seria una presa de pèl. A partir d’aquesta iniciativa cal després fer més carrils i connectar-los amb els pobles del voltant: carrers prioritaris per a bicis, fomentar l’ús ciclista per a transport, difondre l’educació vial per fer compatible la bicicleta amb la resta del transport... Si no és així ¿significaria que l’Ajuntament et demana que uses la bici de manera no-segura?
Què és per a tu la bicicleta?
És un mitjà de transport: Quan no fa fred i el temps ho permet vinc a l’escola en bici des de Sant Marcel•lí. També és un instrument magnífic de viure l’oci. Però no, almenys per a mi, un esport entés com a cursa o competitivitat. Al contrari, m’agrada el sentit lúdic associat a la bici que ha crescut molt en els últims anys. I és que una excursió amb bici permet recórrer distàncies més llargues que caminant i gaudeixes del paisatge d’igual manera. També és ideal per a connectar i cohesionar grups. La bici és una eina que em fa estar en forma, em trasllada i em permet mantindre relacions amb l’entorn.
Però també implica riscos...
Sí, però hi ha massa alarmisme i, moltes vegades, exagerat. També és perillós anar en moto o en cotxe o caminant. Mireu, primer hem d’aprendre a protegir-nos. I per altra banda en els últims anys, a València per exemple, s’han fet molts quilòmetres de carril bici, cosa que rebaixa el perill. La realitat és que ara hi ha més seguretat perquè cada vegada hi ha millors condicions i una major consciència ciutadana. Als anys quaranta, amb poquíssims cotxes, la bici no era perillosa i, no ho oblidem, era el transport més comú en pobles i ciutats.
La gent respecta els carrils bici?
Molt a poc a poc. Al meu barri (Sant Marcel•lí) després que feren el carril començaren a circular-hi algunes bicis, poques, i la gent s’hi ha acostumat. Ara ningú no se sorprén de veure una bicicleta pel carril i els vianants ja no l’ocupen.
Aleshores la percepció de la bici com a transport està canviant...
Sí, a la zona universitària, per exemple, el canvi és radical i la bici s’usa molt. No és que hi haja més bicis que cotxes però sí una quantitat ben visible de ciclistes. També ha augmentat la quantitat de bicis plegables, que són ideals per a ciutat i que es poden pujar a casa sense dificultat. Això fa que algun dels impediments típics com on deixar la bici desapareguen.

Per què la gent no s’anima més?
Perquè es magnifica el perill i també s’exagera la forma física necessària. Per recórrer la ciutat o el poble, qualsevol pot utilitzar la bici sense a penes esforç. I arribes abans als llocs. Una altra cosa són les rutes cicloturistes que sí que demanen un cert entrenament. Però bé, per animar a usar la bici el que millor funciona és l’efecte contagi, un dia veus la perruquera, un altre dia el veí del quart... Va a poc a poc, però va. La bici no és ja un signe de falta de recursos com era potser en el passat: cada vegada més és sinònim d’un estil de vida urbà, de relació amb l’entorn més humà, de més cultura.
L’escola hi hauria de fer alguna cosa?
Quan veus que augmenten les infrastructures, les mesures de seguretat, les prestacions de les bicicletes (més bones, més lleugeres, plegables), la sensibilització dels que no són ciclistes... En suma quan veus que les condicions d’ús de la bici han millorat és ja el torn de l’escola. Fins i tot diria que en temes com l’ús de la bicicleta, que potencia valors com l’ecologisme i la sostenibilitat, l’escola ha d’anar per davant de la societat.
Demanaries a les famílies que els alumnes acudiren en bici a escola?
No, l’escola no pot demanar això als pares de moment, sense més. Cal una campanya de sensibilització gran a nivell general. Els nanos no tenen costum d’usar la bici com a transport sinó per a jugar. Això i la percepció de les bicis que tenen els cotxes, que ha de canviar també. Se m’ocorre que calen mesures de protecció puntuals amb la policia municipal, el disseny d’itineraris ciclistes (carrils bici, carrers prioritaris...). Una aposta decidida de l’ajuntament, vaja. I que conste que sí que estaria bé que vingueren en bici. Com podria fer-se ara? Acompanyats dels pares, també en bici, que els ensenyarien dia a dia les normes de circulació i els alertarien contínuament de la seguretat i la protecció necessàries.

I l’escola hi pot contribuir?
Sí que pot. Amb la bici es pot treballar l’educació vial, el respecte mediambiental, l’organització d’itineraris o el coneixement de l’entorn... De fet al CP Jaume I hem fet alguna eixida acompanyats de pares i mares. La bicicleta és una eina que pot cohesionar molt un grup. Una eixida escolar amb bici és una activitat “potent”, o siga que permet aprendre sobre allò que vius.

Imma Coscollà no ho pot amagar ni ho pretén: és una apassionada de la bicicleta i porta la professió de mestra en la sang.