El llibre i la societat digital

L’adjectiu digital sembla, en l’època contemporània, una paraula quasi màgica,arcana, que indica a l’usuari que un determinat producte disposa de la tecnologia més actual i que situa l’individu dins d’un procés global, una mica nebulós,consistent a informatitzar i modernitzar la societat. El consumidor, a banda de sentir-se satisfet de les facilitats i serveis que això li proporciona, intueix que aquest procés és el camí que condueix al progrés i, a tot estirar, es queixa de la velocitat d’aparició de nous productes, formats i aplicacions, cosa que, a risc de patir una mena d’estrés tecnològic, dificulta una adequada assimilació de les novetats. Si es preguntara què vol dir realment digital, un percentatge important no sabria la resposta, uns quants se sorprendrien pensant en els dits i uns altres l’encertarien amb els dígits, les xifres i un vague record escolar del sistema binari. La majoria, però, coincidirà a parlar sense manies de gigues, megapíxels, targetes de memòria, zooms òptics, velocitats de descàrrega o taxes de compressió. I tot això ho utilitza qualsevol persona per a fer fotos del vestit de fallera de la neboda, per baixar-se una pel·lícula d’internet, per canviar la melodia del mòbil o filmar la festa de l’escola del xiquet. També hi haurà sempre un percentatge que, per raons d’edat, ideologia o por tecnològica, es negarà a utilitzar qualsevol aparell nou perquè no n’entenen el funcionament o no volen ni tocar-lo. Hi ha encara més persones de les que es pensa que, sense tindre una edat avançada, es neguen a usar un ordinador És una evidència admesa per tothom que la digitalització, pel que fa al sector de l’oci, ha sigut pràcticament absoluta en els últims temps. En la major part dels casos ha suposat un increment de la qualitat i de l’accessibilitat. Mai no hem tingut un accés tan fàcil, moltes vegades sense eixir de casa, a música, pel·lícules, notícies, etc. I en el camí d’aquesta democratització de l’oci, la llista de formats i aparells que han quedat obsolets és llarga. Des de les tradicionals cintes de casset als rodets fotogràfics, de les cintes de vídeo als disquets d’ordinador passant per aquelles enormes càmeres de vídeo o les instantànies polaroid. Llevat d’alguns especialistes o d’alguns aficionats recalcitrants, és dubtós que algú els enyore realment. Qui pot negar els avantatges de la fotografia digital, que permet veure la foto a l’instant, front a l’analògica amb les sorpreses del revelat? Potser algun pedant en trànsit a la modernitat. No obstant, hi ha dos formats analògics que oposen una certa resistència a morir. Un és el disc de vinil, un cadàver que es mira de ressuscitar amb una mescla de romanticisme i esnobisme i qui sap si de visió empresarial. I l’altre és el de la lletra impresa. Deixant a banda les publicacions periòdiques, que tenen ja totes una edició digital i algunes fins i tot n’han suprimit l’edició en paper, el llibre és, sense dubte, el producte que ha aguantat millor els embats digitals. No deixa de ser curiós que el format més antic (els primers llibres impresos daten de finals del segle XV), siga el que haja resistit millor el procés de digitalització. Procés que sí que ha experimentat tota la tasca de creació i d’edició: pocs escriptors refusen els avantatges dels processadors de textos, així com cap editor deixa d’utilitzar la informàtica per a la composició i maquetació de qualsevol llibre. Si els usuaris tenen la mà trencada en la utilització de tot tipus de suports digitals i la indústria editorial usa sense manies la informàtica, ¿per què el producte final, el llibre en paper, continua sent aclaparadorament majoritari respecte al llibre electrònic (e-book)? La resposta és ben evident. De moment el llibre imprés continua sent més còmode i accessible que l’electrònic. Resulta molt més natural seure en una butaca (o gitar-se en el llit) a llegir un llibre en paper que recordar-se d’haver carregat la bateria del llibre electrònic, per no parlar dels problemes visuals que poden derivar- se de la contemplació continuada de tot tipus de pantalles. És cert, tanmateix, que el llibre imprés ocupa molt d’espai i atrau especialment la pols, i que convenientment digitalitzat evitaria molts d’aquests inconvenients. Tot i que també és veritat que, de moment, el llibre electrònic presenta més problemes i inconvenients que avantatges i fa la impressió que encara tardarà molt a substituir els seus homòlegs de paper. S’intueix que el futur és del llibre electrònic malgrat que li queda molt de camí per recórrer. No cal preocupar-se’n massa, però. Els formats naixen i moren i convé recordar que allò realment important és el contingut del llibre, no el continent. Josep Fuster