JOSEP -VICENT MARQUÉS (País perplex)
Qui li haguera dit a l’escriptor que el seu sarcasme es quedaria curt, curtíssim, davant de la voracitat d’autoritats municipals de tot signe polític; davant de l’avarícia de les constructores; davant de la inacció de tots! Qui li haguera dit que els “edificis” de què parlà esdevindrien PAIS extensos que proliferarien com bolets i arrasarien les parcel•les d’horta o de tarongers! ¿Com és que ni arribara a pensar, tan lúcid com era Josep-Vicent Marqués, que els llauradors anirien desapareixent; que l’horta “ubèrrima” deixaria de ser productiva; que la terra es vendria als constructors i que quedaria erma fins que li cresqueren carrers i blocs de pisos? Qui li hauria dit que ni per a “zona verda”, ni com a “nota de tipisme” serviria ja l’horta, enlluernats com estem tots -a força de propaganda- d’amples accessos per carretera, de moderníssimes construccions com l’AVE, de llampants centres comercials i d’oci consumista amb aparcaments, grans com camps de futbol.
Tothom s’hauria de quedar “perplex” davant de la transformació tan ràpida de la comarca o del país. No és el cas de la majoria: ens acostumem a tot, els valencians “molls” i menimfots. I el fet és que l’Horta agonitza, i a Paiporta l’agonia és imminent: ni tenim jardins ni zones verdes a causa de l’expansió urbanística atroç del terme, que es va fer per obra i gràcia de Bartomeu Bas; ni conservarem la mica d’horta que queda, si l’obra i la gràcia de l’alcaldia de Vicente Ibor permeten requalificar les poques parcel•les d’horta que queden en el terme, i aconsegueixen servir-se del “pla de protecció de l’Horta” per a desprotegir-la del tot.
En el passat a Paiporta no s’ha construït pensant en la qualitat de vida dels ciutadans sinó en l’obsessió recaptadora o en l’enriquiment ràpid d’uns quants. Eixa tendència s’ha de revertir perquè si amb els nous governants continuara la voracitat constructora (paralitzada per la crisi), les conseqüències serien nefastes per a la qualitat de vida i per al paisatge dels paiportins. Si més no, com a zona d’expansió i oci i davant l’escassesa d’espais verds al municipi, Paiporta necessita conservar la seua “Horta” i també recuperar decididament els camins tradicionals que recorrien el terme i el connectaven amb els municipis dels voltants. És possible fer-ho, perquè molts camins encara no s’han perdut i són transitats diàriament per agricultors, esportistes i passejants. Cal que ho puguen seguir fent. De fet, amb una mínima actuació municipal decidida, aquests camins, que tot seguit repassem, es convertirien en un pulmó verd magnífic per a tots els ciutadans.
Els camins del nord
El camí de Faitanar se l’engolí el llit nou del Túria, igual com els accessos tradicionals a la ciutat de València, però hi ha alternatives de trànsit tranquil pel terme i rodalies, que eviten les carreteres. Per exemple, pràcticament des de la plaça de l’església arranca el camí del Mal Pas, que pot deixar de ser un “mal pas” a través de les vies i convertir-se en una eixida tranquil•la cap al cementeri vell i més enllà dels límits del terme amb Picanya i València. La connexió segura amb el carril bici que ja uneix València i Torrent és, per tant, molt fàcil. Pràcticament només caldria regular una circulació motoritzada lenta i assegurar el pas de vianants i ciclistes amb una rotonda, en el creuament amb la CV-407. Aquesta CV-407 de fet, és tradicionalment L’assagador de la baixada dels bous, un camí de sempre. En el seu recorregut per Picanya han plantat arbres i han traçat una via ciclista. Res no seria més fàcil que continuar aquell traçat, i connectar-lo amb la carretera que arriba fins a La Torre. Allí, a la fita del terme, hi ha un tros de carril bici –ignorat per molts– que enllaça amb la ronda sud (o CV-400) a tocar del camí vell de Picassent.
Els camins de l’est i de l’oest
El camí vell de Picassent venia de València i feia de fita del terme per l’est vorejant els municipis de Benetússer, Alfafar i Massanassa. Pocs veïns d’aquelles poblacions deuen saber que aquest camí transita per terres de Paiporta, estant com està tocant la zona urbana dels seus pobles. L’antic camí ja no és agradable de recórrer a peu. Afortunadament, ben prop, a l’avinguda del Sud, un carril li ha agafat el relleu i és recorregut diàriament per multitud de caminants i bicicletes. Però tot i ser en terme de Paiporta, pocs paiportins hi passegen perquè els accessos són difícils des del poble. Per revertir la situació, ací caldria una actuació decidida: siga perllongant el carrer Jaume I amb amples voreres (també a través del polígon de la Pasqualeta); siga fent arribar el carril bici de la carretera de Benetússer fins al Pont Nou; siga apostant per recuperar un camí mig perdut que passa al costat de l’alqueria de Barral i l’alqueria de la Mina, per on -en mig d’una jungla de vegetació- hi ha fragments d’un carril bici de no se sap quin pla urbanístic abandonat.
A l’oest, Paiporta no té ja camins per on passejar. És més, el nostre barri de la Florida tampoc ens correspon per tradició. El que sí que hi ha són camins bellíssims del municipi de Picanya, accessibles des de Paiporta, que recorren horts i alqueries magnífiques. Parteixen de l’antiga carretera de Picanya, del camí de la creu d’Helena, o de qualsevol entrador de la carretera de santa Anna d’Albal.
Els camins del sud: una joia amenaçada
Al sud, Paiporta conserva la seua extensió més rica i variada d’horta i una xarxa de petits camins deliciosos que connecten el poble amb el cementeri nou, amb les hortes encara productives i amb el poble de Catarroja. Són, d’est a oest, el camí de l’hort de Galan, el camí del Convent i el camí de Catarroja. L’amenaça ací és exterior: si tirara endavant Nou Mil•lenni els camins es tallarien de manera sobtada per l’asfalt i els gratacels projectats. Però la sentència de mort de la nostra horta i els nostres camins es produiria inexorablement si continuara l’avantprojecte de la variant CV-31, l’anàlisi del qual obri aquesta revista. Hem de reaccionar. Cal una política conservacionista clara en ares de la qualitat de vida de tots els paiportins.
Per exemple ¿I si apostàrem per fer de la línia del poliesportiu, la piscina coberta, el camp del Palleter, el col•legi L’Horta, l’escola Jaume I i l’antic Convent sobre el qual es projecta una residència d’ancians l’eix verd principal de la població? El nus des d’on parteixen els camins dels sud es troba de fet en les runes de l’antic convent de sant Joaquim. Transformar el carrer camí del Convent en un passeig arbrat per a vianants i bicicletes no costaria gens ni miqueta, acostaria el poble als centres escolars, multiplicaria l’eficàcia de la zona esportiva de Paiporta (corredors i caminants) i enllaçaria Paiporta amb el paisatge d’horta més emblemàtics. En resum, que en lloc de deixar que caiguen en l’abandó, podríem retrobar els nostres camins de sempre amb la perspectiva de recórrer-los de manera tranquil•la i segura amb unes passejades quotidianes increïblement atractives.
Si per contra, se segueix planificant la destrucció, caldrà preveure respostes ciutadanes. De moment, l’alternativa és possible encara i hem de creure-hi. Però s’ha d’estar alerta, perquè a pesar que són per naturalesa carnívors, els depredadors tenen sempre fam, i podrien menjar-se d’un mos totes les hortalisses, la terra que les fa créixer i als pobres de nosaltres que estiguérem passejant tranquil•lament pels caminals que hi ha a la vora.
Antoni Torreño
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada