dimecres, 24 de novembre de 2010

Pampeixet o Agret

Pampeixet o Agret




El pampeixet és sens dubte, una de les plantes més vistoses de les comarques costaneres de tot el país. L’espectacular floració hivernal, que cobreix les hortes i tarongerars amb una densa catifa de color groc intents, no li permet passar desapercebut. Aquesta presencia constant i quotidiana i els aprofitaments que expliquen els vells llauradors de l'Horta, no fan sospitar la seua condició d'habitant nouvingut. Però va arribar a Europa cap a l'any 1757, amb una curiosa història que va començar a l’illa de Malta.
Una dama anglesa provinent de la colònia del Cap de Bona Esperança (República de Sud-àfrica), va portar una planta per regalar-li-la a un botànic local que mantenia un xicotet Jardí Botànic. A principis del segle XIX ja s’havia convertit en una planta molt comuna a tota l'illa i a l’inici del segle XX ja es trobava present a tots els països riberencs de la Mediterrània, evidenciant la seua capacitat de dispersió. La velocitat d'aquest procés expansiu és sorprenent per ell mateix, però resulta encara més destacable sabent que només ha comptat amb la propagació vegetativa per bulbets subterranis, sense producció de cap llavor. Les flors de l’agret, i també d’altres congèneres, presenten tres tipus de flors per garantir la pol•linització creuada entre individus diferents, però a la Mediterrània, tots el exemplars presenten el mateix tipus de flor. En aquestes circumstàncies és impossible la formació de llavors. A més a més, aquesta extraordinària uniformitat floral dóna suport a la hipòtesi més generalitzada que afirma que la major part de la població mediterrània descendeix d'aquella planta portada per una desconeguda dama anglesa a l'illa de Malta.


Nom científic: Oxalis pes-caprae

Altres noms populars: agrella, agreta, aspres, avellanetes, canari, caramelles, fel i vinagre, flor d'avellana, magret, mampeixet, pa-i-peixet, pa-de-cucut, vinagrella.

Descripció
Planta herbàcia, bulbosa que forma gespes d'elevada densitat i cobertura. Les fulles, que surten d’un roseta basal, són compostes per tres folíols (com les dels trèvols) amb forma de cor invertit i color verd amb taquetes porpra. Les flors, de color groc intens, estan agrupades en pomells a l’extrem d’un llarg peduncle que les alça per damunt del tapís de fulles. Aquestes poden ser de tres tipus segons la llargària relativa de les estructures reproductores, sense cap altra diferència aparent. Aquesta és una característica que presentes algunes plantes per garantir la pol•linització entre diferents individus i afavorir la diversitat genètica de la població. Però al nostre territori, com a tota la Mediterrània, només hi ha un tipus de flors, i per això, mai es produeixen ni fruits ni llavors.


Distribució geogràfica
Planta exclusiva de la regió del Cap, des d’on va ser introduïda a Europa cap a finals del segle XVIII. Actualment es troba distribuïda per quasi tot el món, i es comporta en molts llocs com a espècie invasora, responsable de la uniformització d’ecosistemes naturals i de la pèrdua de diversitat florística. A la Comunitat Valenciana, la seua sensibilitat a les baixes temperatures l’exclou de les àrees interior, però és extraordinàriament comuna a les zones litorals i sublitorals.

Es cria
Forma extensos mantells als camp de regadiu: hortes, camps de tarongers i altres ambients antropitzats (vores de camins i carreteres, descampats, etc.); ocasionalment, pot aparèixer en hàbitats naturals alterats i humits.

Usos i virtuts
L’àcid oxàlic, responsable del sabor agre al qual fan referència alguns del seus noms populars, fa poc recomanable el seu consum per a les persones i els animals. L’acumulació de la ingesta pot produir pedres al ronyó i altres complicacions. De tota manera, és freqüent que el xiquets xuclen el pecíols de les fulles pel seu sabor àcid. També s'ha utilitzat com a llit per al bestiar. Els agricultors han afavorit la seua presència als camps uns diuen que per protegir la terra de les gelades; uns altres, per esmorteir la caiguda de la fruita. Per una o altra raó, any rere any, mentre treballaven la terra recollien els bulbets superficials per tornar a distribuir-los estratègicament abans de les pluges de la tardor. Diverses espècies d'Oxalis són molt utilitzades en jardineria per aprofitar l'abundant floració hivernal. De fet, el trèvol de 4 fulles que s'ha començat a comercialitzar d'un temps a esta part, pertany a aquest gènere.


En ple hivern el tarongerar i altres cultius d'horta es cobreixen completament amb una catifa continua de color groc intens. De manera natural, l'agret tendeix a formar mantells atapeïts que desplacen a la resta de les plantes. A més d’inhibir la germinació de nombroses espècies, competeix per la llum i els nutrients amb el resultat que mostra la imatge.


Les fulles i les flors modifiquen la seua posició segons la intensitat de la llum. Els dies solejats, les flors s'obrin completament, mostrant tot el seu colorit als insectes pol•linitzadors. Com que aquests no solen volar els dies nuvolosos, les flors es queden tancades per evitar la pèrdua del nèctar. Diàriament, fulles i flors s'ajusten al cicle d'obertura matinal i tancament amb el crepuscle vespertí.
Foto 3. Les varietats amb flors guarnides amb nombrosos pètals són comunes entre les plantes ornamentals. L’anomenada varietat pleniflora és un poc més rara, però també pot trobar-se per les rodalies amb certa facilitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada