dimecres, 24 de novembre de 2010

Per què volem l’horta? Per a què la volem?

L’horta ha format part del paisatge de Paiporta des de la seua existència com a poble. És més, és un poble construït enmig de l’horta, que en forma part. Té tan poc sentit imaginar-se el poble envoltat d’espessos boscos de roures com situar-lo en uns ermots groguencs com els que hi ha als afores de Madrid. És el paisatge tradicional de la comarca, el de camps d’hortalisses o de tarongers, el dels cavallons ben rectes i les séquies ben netes, el de tota la vida, el que ens agradaria conservar.
En una societat globalitzada com la nostra en què els interessos econòmics a curt termini sembla que són la doctrina oficial i on qualsevol política de caire conservacionista se’ns presenta com un anatema, a més d’antipatriòtica, per part de les administracions públiques, els ciutadans acaben tenint la sensació (com si l’ADN dels polítics només rebera impulsos especulatius en forma de P.A.I. o martingales semblants) que els nostres representants representen (valga la redundància) més els interessos d’uns pocs especuladors que no els de la pròpia localitat. I davant d’una política que ens porta a la pèrdua total de l’horta en el nostre terme (¿volem acabar com Benetússer, amb el 100% del terme urbanitzat?) cal actuar amb rapidesa. Però abans caldria respondre diverses qüestions, algunes obscenament utilitàries: Per a què volem l’horta? Per què la volem conservar? Quin benefici en traurem?
Es podrien al•legar tota una sèrie de raons històriques i sentimentals, per altra banda ben respectables, per defendre la conservació de l’horta, de la poca que en queda. És ben cert que la major part de les tradicions i festivitats locals estan vinculades a l’entorn agrícola i no s’explicarien sense la seua existència. Forma part del nucli dur de la identitat del poble, com la llengua o el barranc. I només per aquest motiu ja pagaria la pena demanar-ne la protecció integral. El problema de quedar-se només en una pura lluita conservacionista, de preservació de les tradicions, és que els defensors de la urbanització i tots aquells que, amb bona intenció, assumeixen els seus plantejaments ho tenen relativament fàcil. D’entrada, no dubten a qualificar la demanda de salvar l’horta de romàntica, d’allunyada de la realitat, com si la seua actitud no fóra depredadora, egoista i, el que és pitjor, ineficient. Podeu imaginar-vos la cantarella dels seus arguments repetits i amplificats fins a l’infinit: estan (els conservacionistes) contra el progrés; impedeixen el desenvolupament econòmic; l’horta està ja molt degradada; ningú viu ja del camp; es crearan llocs de treball... Resulta curiós comprovar com alguna de les premisses de què parteixen, com la degradació actual o que el camp no dóna per a viure, prou bé que s’han encarregat ells que es complira.

Hi ha, però, tota una altra sèrie de motius a afegir, si voleu de caire més pràctic, per argumentar la bondat de la conservació del nostre entorn, la necessitat de mantindre’l protegit.
L’horta, a més del valor mediambiental que representa, fa de tampó entre els diferents nuclis urbans de la comarca, els separa i els distingeix. Si l’horta desapareguera acabaríem vivint en un continuum urbà que aniria de Picassent a Puçol i de Natzaret a Burjassot o Paterna. Una autèntica megalòpoli, amb més de dos milions d’habitants i dividida a més en desenes d’administracions municipals que, inevitablement, es convertirien en suburbis. Un autèntic caos burocràtic, però també un atemptat a la nostra qualitat de vida. Perquè l’horta, a banda del seu ús econòmic agrícola, també s’usa com a parc interurbà on la gent va a passejar, on es realitzen activitats més tradicionals com espigolar, on els ciutadans practiquen esports diversos (córrer, anar en bicicleta, etc.) o els nanos juguen. Tot en un ambient bastant més agradable que els carrers d’una ciutat. Tots hem vist a València com hi ha gent que fa footing pels carrers i, lògicament, s’ha d’aturar als semàfors i ha de respirar els gasos dels vehicles a motor. O colles de xiquets jugant com poden en algun jardí esquifit. Algú s’imagina anar a passejar més enllà del CP Jaume I o del cementeri nou i trobar-se tot de carrers asfaltats i autovies de 2 o 3 carrils? Doncs o espavilem o, amb Nou Mil•lenni i el nou projecte d’autovia que s’hi projecta, aquest és el futur que ens espera.
A banda d’un ecosistema, l’horta té una funció econòmica que ha decaigut en els últims decennis i que caldria incentivar per part de les administracions. Perquè l’horta no és un parc temàtic on els urbanites van a contemplar els últims llauradors birbant o cremant brossa, una espècie de reserva índia on observar els quatre aborígens que en queden. La idea d’un consum agrícola de proximitat, ecològic o no, no és sinó una tornada a la lògica, a la racionalitat que sembla que hem perdut.
No entrarem a valorar la repercussió econòmica que estos macroprojectes urbanitzadors tenen en les arques públiques. Perquè els beneficiaris (constructors, propietaris) només fan això, embutxacar-se els beneficis. Ja vindrà l’administració, i per tant tots nosaltres, a crear i pagar les infraestructures adients (accessos, escoles, centres de salut, policia, etc) per a una ciutat innecessària. La vella consigna de privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues sembla més actual que mai.
La defensa de l’horta contra els interessos especulatius no és, parafrasejant Joan Fuster, un passatemps dominical d’ecologistes avorrits sinó una necessitat que, sense por a enganyar-nos, podríem qualificar de vital. Per què vital? Perquè ens juguem la nostra qualitat de vida en els pròxims anys. Per això volem conservar l’horta. Per a això la volem.

Josep Fuster

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada