dimecres, 24 de novembre del 2010

L’OBLIT DE LA TERRA MÉS PRÓXIMA HISTÒRIA DE L’HORTA AMENAÇADA


Pot ser que la història mil•lenària del nostre paisatge més proper estiga arribant a les seues darreres pàgines, esmunyint-se a poc a poc cap al seu final. L’«horta», com a terra de regadiu dedicada al conreu d’hortalisses i fruiters, ha acompanyat l'ésser humà des dels seus primers assentaments sedentaris, quan va abandonar la vida nòmada i va inventar l'agricultura i la ramaderia en el temps del neolític. (...) Però els primers pobladors que van deixar vestigis reconeguts d’una activitat llauradora a la comarca de l'Horta de València pertanyen a l'edat del bronze, i són de fa uns 1.500 anys. Després, els romans, la civilització musulmana, els pobladors de la reconquesta, i tot un seguit de fites històriques col•lectives i personals, fins als nostres dies, han anat deixant la seua empremta per configurar el paisatge característic de la planura valenciana.
Un paisatge guanyat a base d’esforç i tenacitat
Preparar un sòl per a la producció agrícola implica la transformació del medi original, generant elements constructius associats i adaptant l’entorn a l’eficàcia i la validesa d’interessos alimentaris i econòmics. Qualsevol que passege la mirada arreu del territori podrà reconèixer l'empremta de l'activitat humana en la seua lluita per a conquerir i dominar la terra que ha de donar l’aliment. L’Horta és el viu exemple de la victòria en aquest combat: qualsevol perspectiva de l’Horta se’ns mostra com un paisatge modelat per l'esforç, la suor i la saviesa de nombroses generacions d’agricultors. L'extensió de la plana litoral, la fertilitat i profunditat dels sòls, la disponibilitat de l'aigua, la bondat d’un clima suau i benigne i, sobretot, la proximitat als principal nuclis de població conjuguen unes circumstàncies ideals per a un aprofitament agrícola diversificat i productiu. Aquest ha mantingut durant segles una població cada vegada més nombrosa.

Les amenaces
La terra de l’Horta ha oferit sempre la seua riquesa a pesar de les transformacions i agressions que ve patint al llarg de la seua història: invasió dels cítrics, increment de l’agricultura química, sobreexplotació i contaminació de les aigües, expansió urbanística i fragmentació per grans vies de comunicació, especulació, etc.
Però potser, entre tot aquest repertori de desgràcies, la més greu de les adversitats és que la gent sembla haver esborrat l’horta dels seus referents necessaris. Atrapats en la inèrcia d’una societat consumista i desarrelada, les tradicionals terres agrícoles són amenaçades o directament devorades, sense marxa enrere. Les intervencions transformadores són cada vegada més agressives i multimilionàries, i cada vegada més extenses i freqüents. I a pesar de la gravetat d’aquestes intervencions, la resposta ciutadana va diluint-se i apagant-se a poc a poc, majoritàriament conformada amb un miratge fals de benestar, modernitat i progrés. Però aquest territori està greument ferit i l’immens patrimoni biològic, cultural i paisatgístic, situat a pocs passos de la nostra casa, va desapareixent lentament, irremeiablement.
La problemàtica ve de llarg i ha sigut molt divulgada en nombroses publicacions i treballs monogràfics. La seua lectura és del tot recomanada per conèixer aquest singular paisatge agrari i, al temps, fer-se una idea clara de tot el que estem perdent amb la desaparició d’aquest paisatge europeu tan singular.
Històricament l’Horta de València es coneix i delimita per les terres que recorren les vuit sèquies del Túria, des de Puçol al nord fins a Catarroja pel sud, on van a parar els regs de la séquia de Favara i de la Séquia Reial del Xúquer. A parer de l’eminent botànic Antoni Cavanilles (s.XVIII), les terres de reg eren una autèntica obra de l’art o de l’enginy: “jardines perpetuos que reúnen lo útil y lo agradable, en donde se suceden las cosechas sin pérdida de tiempo”.
Però aquest territori és també la major àrea d’aglomeració urbana del País Valencià. Les comarques de l’Horta (nord, oest i sud) i el municipi de València representen menys del 3% de la superfície autonòmica, però hi resideix prop del 30% de la població total. En les últimes dècades, a més, s’han produït múltiples fenòmens de concentració d’activitats econòmiques, socials i territorials que han anul•lat tot el protagonisme històric de l’agricultura tradicional.
Els intents de recuperació

Aquests són els perills. No obstant això, aquesta societat massificada també acull un sector de població, cada vegada més nombrós, que reconeix en el manteniment de l’horta i de la seua agricultura tradicional un element fonamental per a preservar la tan preada qualitat de vida. Molts col•lectius estan mobilitzats per exigir l’aturada d’aquest procés destructiu associat a una expansió urbanística vertiginosa i injustificada. En gener es compliran 10 anys del fet més significatiu en aquest sentit: la Iniciativa Legislativa Popular que va arreplegar més de 100.000 signatures per proposar una “Llei Reguladora del procés d’ordenació i protecció de l'Horta de València com Espai Natural Protegit”. Un autèntic projecte participatiu i emblemàtic que va ser deliberadament ignorat per la majoria popular de les Corts Valencianes. Durant tots aquests anys, l’Horta ha patit les majors malifetes de tota la seua història, una perversitat consentida per les administracions que s’han traduït en la desaparició irreversible de centenars d’hectàrees agrícoles. Però, la continuïtat i el progressiu increment d’aquesta voluntat ciutadana sembla haver obligat als poders públics a implicar-se en la conservació d’aquest tresor patrimonial, sense massa convicció fins ara. El Pla d’Acció Territorial de Protecció de l’Horta de València (PATPH) va ser anunciat pel president de la Generalitat un parell d’anys abans de la seua presentació oficial cap a mitjans de 2008. Però, desgraciadament, aquest projecte sembla una estratègia per millorar la imatge pública d’una Administració que ha propiciat massa grans projectes urbanístics (Formula 1, Copa Amèrica, ampliació ZAL del port o els plans d’ordenació urbanes de València i de molts pobles del cinturó metropolità) sovint sobre amplis espais agrícoles, que desapareixien.

És la protecció paper mullat?

L’objectiu del Pla és la protecció de l’horta històrica amb la conservació del seus valors agrícoles, paisatgístics, culturals i patrimonials, l’ordenació dels usos del sòl amb un criteri supramunicipal i la creació d’itineraris i rutes prioritzant la complexa xarxa històrica de sèquies i camins. Per aconseguir-los es plantegen diverses mesures per revitalitzar el territori, per fer-lo rendible per a l’agricultor i atractiu per a la ciutadania amb un turisme de baixa intensitat. Els nous projectes urbanístics hauran d’estar sotmesos a fórmules que associen la protecció i la continuïtat de l’horta, i mantenir aquells que siguen sostenibles, justificats i compatibles amb les directrius del model de protecció. La normativa estableix que els nous projectes urbanístics o d’infrastructures han de complir uns criteris d’integració paisatgística que difícilment poden complir els projectes previstos al Safranar de Torrent, el Nou Mil•leni de Catarroja, el centre comercial de l’Horta de Vera a Alboraia, la nova ronda de Mislata o el nou accés a València des de la pista de Silla que travessa valuosos terrenys agrícoles de Paiporta, Catarroja, Albal i Beniparrell. Aquests grans projectes poden convertir-se en una mena de taula de dissecció per avaluar la implicació i la voluntat real dels nostres governants per la conservació de l’Horta.
La soledat dels llauradors de l’Horta
El col•lectiu que no pot quedar de costat amb els objectius exposats és el dels llauradors, responsables de la creació i de la continuïtat d’aquest paisatge, però no obstant això, el seu protagonisme no queda reflectit en el Pla. Sense la seua activitat tot aquest territori està condemnat a perdre les característiques que l’identifiquen. Però els agricultors de l’Horta són cada vegada més escassos i més vells, sense relleu generacional, i han de mantindre la fortalesa del seu lligam amb la terra per resistir a les fascinants expectatives de transformació urbana. És del tot necessària una revalorització del treball agrícola i del seus productes per donar credibilitat al desig de protecció.
L’Horta de Paiporta
Hem mostrat només unes breus pinzellades de les limitacions que té la “norma” que pretén evitar la desaparició de l’Horta. Aquesta eina legislativa ens afecta directament i, no obstant això, és pràcticament desconeguda per la majoria dels habitants de la comarca. De fet, l’Horta de Paiporta, la que encara ens queda, gaudeix del tipus de protecció denominat ambiental (Horta de Protecció Agrícola Grau 3). Aquesta protecció obliga al seu manteniment com espai lliure d’edificació i abasta molts dels terrenys no-urbanitzables d’especial protecció que ocupen el nord i el sud del terme municipal, segons el PGOU de 1998. Aquesta seria una noticia positiva per a tots els que volem gaudir i conservar els ambients que ens envolten, si no fóra perquè el nostres governants municipals no pensen de la mateixa manera i han manifestat a la Conselleria el seu interés per requalificar totes aquestes àrees per a futurs creixements. I l’única justificació per proposar aquest canvi és l’existència de projectes urbanístics en els municipis veïns!
Veritablement, la situació és extraordinàriament complexa. D’una banda, l’Horta atresora valors històrics, culturals i patrimonials, ofereix serveis productius, socials, educatius i mediambientals i aporta els elements necessaris per garantir la qualitat de vida desitjada per una nombrosa població metropolitana que hi viu; d’altra, els camps d’horta són inexorablement els solars per a l’expansió urbana indefinida, i els terrenys necessaris per a les infrastructures viàries que han de pal•liar les demandes del creixent transport motoritzat... Un conflicte d’interessos, en fi, en què el paisatge tradicional va arreplegant tots els colps i va perdent a poc a poc capacitat de supervivència; un conflicte polític, social i mediambiental que requereix de la participació de tots. Per això, per moure pensaments i voluntats, potser cal recordar en aquestes últimes línies el lema de la Coordinadora per la Defensa de l’Horta: “Si mateu l’Horta, mateu també el nostre poble”.


Simón Fos Martín

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada