Només cal posar-ho una mica més fàcil

La bicicleta ha format part del paisatge de les nostres ciutats (i també dels nostres pobles) en els llunyans anys 40, 50 i 60 del segle passat, quan era el mitjà de transport, urbà o de rodalia, habitual de la ciutadania, la major part de la qual no disposava d’un altre vehicle. Es pot comprovar fàcilment en pel•lícules d’aquella època, algunes de nom ciclista com l’emocionant Lladre de bicicletes (Vittorio de Sica, 1948) o Muerte de un ciclista (Juan A. Bardem, 1955). Eren anys en què el transport motoritzat privat era escàs i lluny de l’abast de la generalitat de la població. Amb el boom econòmic dels 60, però, començà un procés accelerat d’introducció del cotxe entre els ciutadans que farà que en la dècada dels 80 la pràctica totalitat dels habitants posseïsquen o tinguen accés a un vehicle a motor.
Superada la falta de petroli causada per l’embargament dels productors l’any 1973 i la consegüent crisi econòmica, lliures de nou de qualsevol amenaça d’un cru car o escàs, l’ús del vehicle a motor esdevé general. És còmode, bastant assequible i dóna un cert estatus. A més la vida de les persones comença a organitzar-se al seu voltant: per anar a comprar, per anar al xalet o l’apartament, per fer algun viatge, per transportar qualsevol fotesa, per anar a treballar, per dur els xiquets a natació...De fet, no tindre’n un significa que s’està molt avall en l’escala social o que s’és una persona major ancorada en costums pretèrits. És el moment en què la utilització de la bicicleta en els carrers d’una ciutat comença a veure’s com una excentricitat de quatre ecologistes o bé com un residu d’èpoques quasi arcaiques. A més de ser una molèstia per als conductors que hi han de compartir via i tenen velocitats superiors.
La bicicleta va ser condemnada per la dinàmica social i per la inacció de les administracions a ser un mer instrument recreatiu usat pels xiquets, fonamentalment en estiu, o un esport hipercompetitiu que arribava al cim tots els estius amb el Tour de França, amb etapes inhumanes de més de 200 Km. A qui se li devia acudir anar a treballar en bicicleta veent els ciclistes suar la cansalada pujant el Tourmalet? A ningú, segurament. I així, sense debat previ, per la via dels fets consumats, arraconada per la força del mercat i per una falsa concepció de la modernitat, la bicicleta va ser desposseïda del seu atribut fonamental: ser un mitjà de transport. I ningú no mourà un dit per oposar-s’hi.
Els cotxes i les motos s’apropiaren del carrer i va anar d’un pèl que no en feren fora els vianants. Les administracions, molestes amb un transport públic que sempre és deficitari i font de queixes, han prioritzat el privat amb la lenta construcció d’aparcaments subterranis de preu elevat. El ciutadà ha hagut de triar entre un metro massificat i cada vegada amb menys freqüències o el vehicle particular i la inevitable factura del pàrquing. Sense comptar els previsibles embussos. No s’ha d’oblidar tampoc que s’ha obligat els ciutadans a usar el cotxe en les rutes entre moltes localitats metropolitanes o en l’accés a polígons industrials, per estar desproveïts ambdós de transport públic, llevat d’escasses excepcions. I amb el seu ús continuat s’acaba, en alguns casos, amb una dependència del cotxe, que fa que s’empre fins i tot per a desplaçaments mínims de menys d’un quilòmetre. Tones i tones de CO2 vesades a l’atmosfera
Amb el pas dels anys i amb la força dels fets que ja fa temps que indicaven que la creença en el desenvolupament a tota ultrança o en la infinitud dels recursos del planeta no eren més que fal•làcies per a mantindre determinats interessos econòmics, les idees tendents a buscar un desenvolupament sostenible sense acabar amb els recursos naturals s’estenen lentament per la societat i, inevitablement, giren els ulls cap a la bicicleta, un mitjà de transport personal àgil, eficient, barat i, no s’ha d’oblidar, no contaminant. Si per una banda l’exemple d’alguns pioners ha animat la reivindicació de poder circular amb seguretat pels carrers i també l’aparició de nous ciclistes urbans (amb el posterior efecte de contagi), per l’altra les administracions, sempre amb mala consciència en matèria d’ecologia, busquen coartades verdes amb què justificar un suposat caràcter ecològic que tant s’afanyen a voler vendre’ns: una de les quals és la construcció de carrils bici. Si a això se li afegeix l’exemple que ve dels països del nord d’Europa on la bici és usada de manera decidida i fins i tot majoritària,a pesar de les condicions climàtiques tan extremes que pateixen, no és d’estranyar que cada dia que passa augmente (molt a poc a poc, certament) el nombre d’usuaris de la bici i amb ells la reivindicació de més infraestructures per als ciclistes.
No cal tindre grans coneixements per a entendre que en distàncies curtes (urbanes o intracomarcals) la bicicleta és l’alternativa no contaminant de transport individual, i més tenint en compte l’orografia del nostre territori i el clima temperat. Només cal posar-ho una mica més fàcil. I qui ho pot facilitar són les administracions que tenen poder, recursos i sembla que voluntat política per a fer-ho. La recepta és coneguda i lògica: cal augmentar la seguretat, completar els carrils perquè no s’acaben de sobte, connectar la localitat amb les veïnes, incentivar-ne l’ús, crear carrers prioritaris... Després de tot, es tracta de retornar a la bicicleta allò que ja era seu, el dret a existir com un mitjà de transport. Sense que ningú se senta obligat a utilitzar-la, clar està.
Josep Fuster