UN BARRANC D’EXCURSIONS PER LA SERRA D'ESPADÀ

Dissabte 13 de febrer. La Vall d’Almonacid
A les 10:30 arribem a la Cooperativa AYR de la Vall d'Almonacid. Elaboren oli verge extra, dolç i aromàtic, baixa acidesa 0,2 graus, varietat Serrana d'Espadà 100%. Oliveres de secà de més de cent anys. Es diu AYR perquè és el primer nom que va rebre la població de la Vall d'Almonacid. L'oli ha estat, de sempre, una dels riqueses característiques d'esta serra, juntament amb l'exportació del suro de les alzines sureres i la comercialització de l'aigua de les fonts serranes per al consum domèstic

Ens endinsem pel la Vall d'Almonacid, després d'esmorzar a Algimia. Passeig pel barranc de l'Aigua Negra. Comença a nevar. Passem per les fonts de la Calçada i de la Parra. Parades obligades. Trobem plaques de gel per les sendes. La nit abans deuen haver-se desplomat les temperatures en la serra. Tornem al punt de partida pel camí d'Ibola, a les faldes del pic Espadà. Passeig de dos hores, 5,5 km. amb un desnivell màxim de 230 m. Contínua nevant.

Sobre les 15:00 hores arribem a Sogorb, al restaurant Ambigú. Menú de degustació. Per a recordar: el fullat d’escalivada amb abadejo fumat i la melmelada de pimentons. El menjar, acompanyat per tempranillo i merlot de l'Orero de la Masia de la Hoya. L'Ambigú ha sabut fusionar l'art amb la gastronomia. La personalitat del tinto Orero 2006 ens obliga a realitzar una visita als cellers, on Juan Orero ens explica les seues inquietuds en el projecte Vins de la Terra de Castelló que va començar l'any 2001.

Vesprada. A poqueta nit. Visitem la catedral, d'estil neoclássic. El claustre, gòtic està datat en el segle XIII i és molt interessant. La torre, de 32 metres d'altura, és quadrada i sobresurt per damunt dels terrats de la població. En l'interior del Museu catedralici es conserva l'Antic Retaule Major de la catedral, de Vicent Macip i Joan de Joanes (del segle XVI), així com un relleu de Donatello: La Mare de Déu de la LLet. Tornem a Paiporta per l'antiga carretera de Saragossa.


Diumenge 7 de març. La muntanya d’Eslida
La Serra d'Espadà és la barrera natural que separa les valls d'Eslida i Artana de la vall del Palància. A les 10:00 hores arribem al Restaurant Paquita d'Eslida en la carretera d'Aín, punt de trobada d'excursionistes i cicloturistes. Eixim de l'entramat urbà. El paisatge conformat per l'oliverar, l'ametler florit i la garrofera en els bancals amb murs de pedra seca són la peça més rellevant del principi de la caminada. Un sender local ens condueix per la cara est de la muntanya de la Costera. Des de dalt: panoràmica de la vall d'Artana i de l'ermitatge de Santa Cristina, a la Font dels LLops.

Ens expliquen Àngels i Simó que la Serra d'Espadà és una "illa" formada per muntanyes de rodeno (gres roig), "rodejada" de muntanyes calcàries. La major humitat i els sòls silicis derivats d’aquesta roca roja i àcida determinen una magnífica vegetació de boscos de sureres i pi pinastre, així com també un dens matossar de brucs i estepes, en clara oposició a les carrasques, pi blanc i romer que apareix sobre les calcàries. Interessant la simbiosi dels hifes del fong i les cèl•lules de l'alga: els líquens.

12:45h. Alts de la Costera. Tornem per la mateixa senda. Passeig de quatre hores, 8,4 km. Amb un desnivell de 462 metres. Imprescindible la visita al centre d'interpretació del Parc Natural. En el restaurant Paquita dinem l'olla de poble: fesols, cigrons, creïlles, carlota i carabassa. Llàstima que el forn tanque els diumenges (coca celestial, orelletes, panellets.. .).

Vesprada: passeig pel poble. D'origen àrab, el nucli urbà d'Eslida està format per carrers estrets i molt empinats. Les cases han escalat la serra i semblen penjar per unes escarpades parets, que encaminen el visitant cap a les ruïnes de l'antic castell. En un altre temps, la Serra d'Espadà tingué una abundant i arriscada població morisca, alçada en rebel•lia contra les ordres de conversió dictades pels Reis Catòlics. Quan és consumà l'expulsió general fa 400 anys quedaren nombrosos despoblats.

Una reflexió:
La utilització sostenible, durant molts anys, dels boscos de sureres per a l'extracció del suro està deixant de ser rendible davant de l'expansió dels taps de plàstic en el sector vitivinícola. El plàstic contamina i el suro no. Un científic del CSIC defén un etiquetatge de les botelles que destaque la utilització de taps de suro natural. Proporcionaria un criteri per a la selecció del vi als consumidors interessats en la protecció de la naturalesa.

Alfred Ramos

Podeu vore les fotografies de les excursions en: http://picasaweb.google.es/elbarranc